Problemes en la construcció de l'estació S. Andreu metro

[metring]

En aquesta web http://www.avclot.org/article.php?ID=60 hi ha un article de l'any 2005 que parla de les dificultats que hi van haver a l'hora de construïr el túnel per on havia de transcorre el metro i l'estació de Sant Andreu. En aquells temps, moltes informacions van ser censurades, però aquí podeu llegir coses que no es van publicar en el seu moment, i també en el llibre que es cita en l'article dedicat a l'estació de la Wiki, Sant Andreu de Palomar, més que un poble.


Nota: notícia ampliada, al link http://209.85.129.132/search?q=cache:fI ... =firefox-a


Sant Andreu 66, Accident al metro L1

Sant Andreu 1966:
Les obres del metro de Fabra i Puig a la plaça Orfila van afectar més de 200 cases, algunes de les quals van haver de ser enderrocades
Mireia Rourera
BARCELONA

A viat farà 39 anys que les obres per prolongar la línia 1 del metro des de l'estació de Fabra i Puig a la plaça Orfila, on hi ha l'Ajuntament d'aquest antic poble, va trencar el que ara és el barri de Sant Andreu. L'agost del 1966 més de 200 habitatges es van esquerdar i molts van haver de ser desallotjats i tirats a terra. Els veïns de tota la vida de Sant Andreu, on es pot dir que es coneixia tothom fins que es van construir La Maquinista i els blocs que l'envolten, reviuen aquests dies la seva desgràcia arran del desastre del Carmel, un trist precedent del que està passant ara. I recorden com la van haver de passar sols. En plena dictadura de Franco i amb l'Ajuntament de Barcelona en mans de Josep Maria de Porcioles, els danys causats per la construcció del metro van quedar silenciats, igual que les morts de diveros obrers, que no van sortir mai a la llum i sobre les quals no hi ha documentació. Però els veïns ho recorden, com també que als damnificats cap administració els va oferir, al contrari d'ara, ni hotels ni gaires explicacions. A tot estirar, indemnitzacions justetes que, en aquella època de silenci, pocs es van atrevir a criticar.
La construcció de la línia vermella entre Fabra i Puig i Sant Andreu va esquerdar moltes cases, algunes de les quals van haver de ser enderrocades. Els edificis més perjudicats eren als carrers Coroleu, Montsec, Ignasi Iglésias (aleshores carrer Del Orden), la plaça de les Palmeres, la riera de Sant Andreu, Rubén Darío, Gran de Sant Andreu, la plaça Orfila i Balari i Jubany, entre d'altres. Les obres també van malmetre la façana de les Siervas de María, un convent del carrer Ignasi Iglésias i la façana de l'església de Sant Andreu, que ara, justament, torna a tenir problemes a la cúpula.


MORTS AMAGADES
A tot això s'hi ha d'afegir la mort -sembla- d'onze persones, la majoria obrers de l'empresa constructora. "Com era normal en aquella època, les morts van ser silenciades. Només el cas de l'ofegament d'un treballador a la plaça Orfila, davant de la parròquia, va tenir un ampli ressò", explica l'historiador i col·laborador de la revista Sant Andreu de cap a peus Pau Vinyes i Roig. Vinyes (que el moment en que va apareixer aquest article, era conseller de Drets Civils del districte de Sant Andreu), també recorda que en molts casos les autoritats de l'època, per treure's el problema del damunt, van intentar atribuir les escletxes i esquerdes que sortien a les cases a causa de les obres a "desperfectes ocasionats pels bombardejos de la Guerra Civil".

Aquest extrem també el recorda perfectament Antoni Moltó Arissa, fotògraf que l'agost del 1966 va veure com se li trencava la casa familiar -"s'anava obrint de dalt a baix"-, al carrer Gran de Sant Andreu xamfrà amb Rubén Darío. L'edifici [el de la fotografia que il·lustra aquesta pàgina] era un enorme casalot d'onze habitacions a cada planta que havia estat l'habitatge de tota la vida de la família de Moltó, per la banda dels Arissa. Antoni Moltó va negar-se durant molts anys a acceptar la indemnització d'un milió de pessetes que li oferien per haver-lo expropiat -la casa va ser tirada a terra el mateix 1966- i, després de més de set anys de plets que li va portar l'advocat Pi i Sunyer, entre el 1973 i el 1974 va rebre una carta de Madrid en què li donaven la raó. Li oferien la possibilitat de recuperar el terreny i va acceptar-la.

Va ser així com, finalment i gràcies a unes permutes, la família va poder tornar a alçar -això sí, retirant l'immoble uns metres endins per tal de guanyar vorera- l'edifici i les botigues que, de sempre, havien estat el seu negoci. Moltó recorda ara des del seu establiment fotogràfic com ho van passar de malament i la duresa de les negociacions amb l'administració de l'Estat. "Sempre em vaig negar a acceptar una indemnització ridícula si no era que el terreny fos per a utilitat pública. No volia que em passés com a una dona d'Ignasi Iglésias que era molt anciana i va acceptar de l'empresa Metro un milió per la seva immensa finca i poc després una constructora de Madrid, que no tenia res a veure amb Metro, ja estava edificant pisos en aquell terreny". Aleshores no era com ara, "i la gent, sobretot la gran, tenia por. Pensaven que el millor era acceptar el que et donessin que plantar-los cara. Per sort jo els hi vaig plantar", diu Moltó.

La construcció del metro va canviar la geografia del 'barri'. Entre la riera de Sant Andreu i el carrer Rubén Darío hi havia cases. El 1966 es van tirar a ('el tràgic precedent' La nit del 28 d'agost va haver-hi un esfondrament al carrer Coroleu i els inquilins de tres edificis van haver de ser desallotjats per sempre) terra i ara hi ha uns jardinets. El bar que hi havia a la vorera del davant de la casa dels Moltó es va haver de traslladar a la plaça del mercat. Ara al seu lloc hi ha una entitat bancària.

"Jo estava mirant Els intocables per la tele. Tenia 14 anys i recordo que eren més de les 10 de la nit quan vaig sentir un terrabastall. Va ser l'eixida de la casa del costat, la de la senyora Cirera, que es va enfonsar. De seguida vam trucar als bombers i ja ens van fer fora de casa. Aquella nit la vam passar a casa els veïns del davant i l'endemà ja ens vam traslladar a casa la meva àvia, que vivia a la Trinitat. Mai més vam tornar a casa nostra, al primer pis del número 61 del carrer Coroleu. Això sí, un cop desallotjats vam poder recuperar algunes coses de dintre". Així explica la Carme Conejero Posades com va ser desallotjada de casa seva el 28 d'agost del 1966.

Aquella nit van haver de sortir de casa els inquilins dels números 59, 61 i 63 del carrer Coroleu, un dels més històrics de l'antic poble de Sant Andreu. "Aquí tot eren cases bones, no us penseu. Cases modernistes de planta baixa i dos pisos, totes molt ben construïdes", explica la Carme. D'aquelles encara se'n conserven algunes, tot i que amb els anys molts propietaris se les van acabar venent, estiguessin afectades o no, i ara hi ha pisos.

Una veïna de la Carme que després d'aquell 28 d'agost tampoc va poder tornar mai més a casa seva -al segon pis del número 61 del carrer Coroleu- va ser Consol Rodríguez Vergés, que aleshores era coneguda com "una de les noies de la casa Vergés" i tenia 32 anys. "Vivia en aquella casa, que era on havien viscut els meus avis materns, amb els meus pares i la meva germana", explica. Als 71 anys aquesta farmacèutica assegura que aleshores "nosaltres no vam necessitar psicòlegs. Ens vam apanyar com vam poder".

UN PIS DAVANT DE LA COCA-COLA
La Consol i la seva família, al contrari que la immensa majoria d'afectats d'aquests edificis, que eren llogaters, sí que van marxar de Sant Andreu. "La meva mare va llogar un pis a Sants i ens vam traslladar. No sé per què. El que sí que sé és que si no hagués passat això segur que hauríem continuat a Sant Andreu", assegura. Tant a la família de la Consol com a la Carme -i com a tots els desallotjats del carrer Coroleu i d'altres carrers- els van oferir la possibilitat de traslladar-se a un pis de lloguer al carrer Guipúscoa, davant de la fàbrica de la Coca-Cola. "Però ningú hi va anar", expliquen les dues dones. I afegeixen: "Qui se'n va allà, vivint a Sant Andreu?!". Les famílies desallotjades i expropiades van ser indemnitzades pel ministeri d'Obres Públiques. Els diners els va avançar Fomento de Obras y Construcciones SA, que reconeixia que els danys eren "motivats per les obres de construcció" del metro.

FINS A 200.000 PESSETES
Per al primer mes que van haver de viure fora de casa els van pagar entre 6.000 (és el cas, per exemple, de la família de la Consol) i 9.000 pessetes (a la família de la Carme). Per l'expropiació les famílies van rebre entre 100.000 i 200.000 pessetes. A la família Conejero, per exemple, li van pagar 190.000 pessetes. "A nosaltres ens van pagar una miqueta més perquè el meu pare venia perfums a casa i com que ho tenia tot declarat van considerar que a més de la casa havia perdut el negoci". En canvi, la família Rodríguez Vergés va rebre només 135.000 pessetes per la pèrdua del seu habitatge.

Amb la indemnització a les mans algunes famílies, com la Conejero, van aprofitar per donar l'entrada per comprar-se un pis. "El meu pare no volia que marxéssim de Sant Andreu. De fet, molts dels veïns de Coroleu desallotjats ens en vam anar a uns pisos nous que en aquell moment construïen al carrer Servet. És per això que molts hem continuat tota la vida junts", explica la Carme.

I, de tota la vida, l'Angelina Oliveres és la història viva de Sant Andreu. "Aquella finca de la plaça de les Palmeres, que fins ara no s'ha venut i ha estat molts anys fent de pàrquing, també la van haver de tirar a terra. Ara, finalment, em sembla que hi faran pisos". L'Angelina, veïna de la plaça de les Palmeres, és, des de fa molts anys, membre de l'històric Ateneu Obrer de Sant Andreu, on ara atén la recepció. Fent exhibició d'una memòria prodigiosa, aquesta dona encara recorda els noms i cognoms (i els sobrenoms, molts típics en un poble) de tots i cadascun dels afectats per les obres del metro, sobretot de la zona on ella vivia, i els comerços que l'any 1966 donaven vida al barri. Què se'n va fer de cadascú i com ha canviat tot. També recorda, "com si fos ara", el compressor que donava llum al metro i que "funcionava absolutament tota la nit". "No sé com ho vam aguantar, perquè, i això t'ho puc jurar, aquí sí que no es podia ni dormir", afirma. L'Angelina, com tots els que van resultar afectats aquell fadític agost del 1966, no entenen com aquests dies la seva història es resistia a sortir a la llum.

[metring]

En Pau Vinyes i Roig, amb qui vaig tenir el plaer de col·laborar a la revista "Sant Andreu de Cap a Peus", ha penjat l'article al bloc http://opinioandreuenca.blogspot.com/20 ... de-la.html , per tal de recuperar el tema i donar-lo a conèixer a més gent.

[metring]

He obtingut el permís de l'editor del llibre "Sant Andreu de Palomar, més que un poble", Xavier Basiana, per publicar dues fotos relacionades amb les obres que tants problemes van portar:

[cristian26]

Aquesta darrera foto és massa forta...

[metring]

Una foto de la Plaça Orfila, en obres per al metro, a http://www.fotolog.com/sant_andreu/35721635



I una altra:

http://www.fotolog.com/sant_andreu/52028386

[metring]

Pujo aquest fil perquè he comprat els darrers fascicles del llibre "L'Avenç. Sant Andreu del Palomar" i torna a parlar dels problemes que van comportar les obres del metro a Sant Andreu i unes quantes fotografies. Diu que van morir 11 treballadors de l'empresa constructora, i un detall que no apareixia a l'article de dalt:

"Abans de la inauguració calgué reduir el volum d'una de les columnes de l'estació de Sant Andreu perquè el tren hi pogués entrar fàcilment, ja que havien errat els càlculs i no hi passava" Un aplaus!