Segona i última crònica del "Viatge en tren al país dels tàrtars" a El Club de la mitjanit
per La transmissió d'en Puyal - LaTdP el dimecres, 29 / setembre / 2010 a les 14:44
El tren fa una estona que s'ha aturat, i no arrenca. No sé què passa. Sóc en un punt indeterminat de Rússia. Han arribat quatre o cinc trens. Aquí hi ha gent que ven coses a les andanes, coses de vidre tallat... molt bé de preu, per cert Fa un fred que pela. I la gent, a aquestes hores de la nit (perquè aquí són dues hores més que a Catalunya), està a quí, amb una moral envejable, passant per sobre de les vies, anant a buscar els que vénen d'un tren, d'un altre... I no sé què està passant! No crec que aquí canvïin de màquina ni passi cap cosa d'aquestes, però estic aturat. Fa tres o quatre hores que he sortit de Moscou, no les tinc totes d'arribar a l'hora convinguda!
Pere: "Segur que sí! He vist que són 16 vagons i el tren va ple..."
Sí, el tren va ple... És un tren bastant diferent del d'ahir. Aquest és un tren rus, rus. Personalment, m'agrada una miqueta més el tren d'ahir que no pas el d'avui. A més a més, va ple, hi ha una mica més de xivarri... T'he de dir, però, que he descobert que hi ha culers en aquest tren! Perquè hi ha uns quants seguidors del Barça que han fet manera d'anar a Kazan. A l'hora de sopar he coincidit al vagó-restaurant amb uns seguidors del Rubin Kazan, que eren russos de Moscou, i que anaven a Kazan pel partit, però després, en un dels departaments que he atravessat per anar del restaurant al meu vagó, he vist una bandera del Barça. Hi he tret el nas i allà hi havia quatre nois que són culers, catalans, i que estan venint en tren per arribar a Kazan. Duien una bandera d'aquestes noves del Barça, d'aquestes d'última generació, podríem dir. A mi m'ha sorprès que hi hagués una bandera d'aquestes amb seguidors aquí. I resulta que eren seguidors catalans que estaven fent aquest mateix trajecte. O sigui, que no vaig sol en aquest tren!
Pere: "I vas còmode? Tens un vagó com el d'ahir o és un d'aquests multitudinaris?"
Aproximadament és un vagó semblant al d'ahir. Aquest és un tren que fa la ruta de Moscou a Kazan. De Moscou hi ha tres rutes que van a parar a Omsk, que són -pràcticament- totes les rutes que travessen els Urals. I Omsk és el que en podríem dir la porta de la Sibèria. Aleshores, d'aquestes tres rutes n'hi ha una que és la clàssica del Transsiberià, que és la que va per Kirov i Perm; la meva, que és la de Kazan; i una altra que va per Samara, més al sud, més a prop del Kazakhstan. Després, a partir d'Osmk, és on hi ha la gran aventura de creuar la Sibèria, deixant al sud la part de Mongòlia. I després hi ha tres vies, una altra vegada: la del nord, que és la que va a parar a Vladivostok; la que travessa Manxúria, que és la que va a parar a Pyongyang (Corea del Nord); i la que travessa el desert del Gobi a través de Mongòlia, que és la que va a parar a la Xina i a Pequín. Aquest és, més o menys, el mapa ferroviari d'aquesta zona, del qual jo he fet una minúscula part: quan arribem a Kazan haurem fet escassament els primers mil quilòmetres d'aquesta travessa, que arriba a prop de deu mil quilòmetres, i que és aquest mític Transsiberià que tants somnis ha despertat en tants nois i noies de tot el món de fer un viatge que vagi del Baltic fins al Pacífic.
Pere: "T'enganxa per provar-lo de fer, el Transsiberià o no?"
S'hauria de plantejar amb una determinada mentalitat, i també s'hauria de triar l'època de l'any, i també s'hauria de triar la ruta, perquè pensar que et tires tot aquest viatge i que després t'estàs allà, a Corea del Nord o a la Xina i... llavors què fas? No ho sé, tampoc ho tinc decidit. La història del Transsiberià és una història extraordinària. Jo, aquests dies, he estat mirant algunes de les cosetes que s'han anat publicant sobre això del Transsiberià, concretament a la revista Altaïr d'aquesta última setmana treia un reportatge bastant extens sobre el Transsiberià, i al final aconsellava -després d'un article que a mi em resulta molt atractiu- un llibre publicat per La Magrana: "De Sibèria al Tròpic" de Jaume Bartrolí. És un llibre on t'explica les peripècies que va passar la gent que va construir aquesta línia: milers de treballadors, de presos forçats, que van morir en el projecte de connectar el Baltic amb el Pacífic. Això va implicar malalties, va implicar fer front a les adversitats de la natura, van haver de superar llacs que a l'hivern es gelaven, com el Baikal, que és un llac bastant conegut. Fins i tot van portar un vaixell a trossos perquè es pogués muntar al llac i aleshores la gent que anava en tren passés a l'altra banda. Després, a l'hivern es gelava el llac i el vaixell no podia funcionar. Per fer les obres i acabar-ho més o menys de pressa van emprar materials que amb el pas del temps es van deteriorar i aleshores van haver de tornar a construir diversos trams. En fi, és una història associada naturalment a la història de tota aquesta terra i de tot aquest país. Però és una història absolutament apassionant, la història d'aquest Transsiberià, que neix a mitjans del segle XIX, quan hi havia un banquer estatunidenc que volia explorar les riqueses naturals i que després, l'any 1891, el tsar Alexandre III anuncia el camí de ferro que ha de travessar Rússia fins a l'altre cantó i arribar al Pacífic.
Pere: "Això és història pura i a tu t'apassionen els trens"
A mi m'apassionen els trens, però aquest llibre del qual t'he parlat o la revista Altaïr, el seu darrer número el dedica al tren Transsiberià i, a més a més, té molts detalls, moltes fotografies, és una cosa que a la gent que li agradi s'ho passarà bé.
Pere: "Tu t'ho estàs passant bé?"
Jo m'ho estic passant bé, sí. Avui ha sigut un dia una mica més cansat, perquè Moscou és una ciutat una miqueta dura, sobretot per un estranger, si no domines la llengua. Aquí hi ha molt poca gent que parli alguna de les llengües que parlem nosaltres! I a més a més, tens la sensació que els turistes no els fan gaire falta. En general no és una gent que es desdigui pel turista. Estic parlant, concretament, de la capital. Per les vegades que jo he vingut (tampoc és que jo conegui en gaire profunditat la gent d'quí). En canvi, quan surts de Moscou, la gent és molt més amable; jo recordo, per exemple, a Kazan l'any passat que la gent era molt més amable, allà. Però Moscou és una ciutat una mica aspre, per dir-ho d'alguna manera. Per cert, he vist anuncis a terra, a les voreres! Caminant, veus anuncis a terra, a les voreres. És una cosa que m'ha sorprès i que no havia vist encara mai. Anuncis de tota mena, des de qui anuncia classes particulars fins a qui anuncia reparacions de cotxe o coses per l'estil. I també he vist molts cotxes aparcats a les voreres!
He conegut una mexicana, que es diu Georgina, que m'ha explicat que quan vulgui agafar un taxi no cal que agafi un taxi oficial, que allargui el braç i algun dels cotxes que passen pel carrer probablement s'aturarà. I aleshores li proposes un preu fix (ella m'ha suggerit que podia anar al voltant dels tres-cents rubles) i que amb això ja n'hi havia prou per fer un trajecte ordinari dintre de la metròpoli. M'ha agafat quan he arribat a l'estació de Rijskaia (perquè el tren d'ahir, el que em va portar de Riga, fins aquí era un tren de via diferent a la que anem ara, d'una amplada que semblava l'europea), he penjat una foto al Twitter on es veu una estació sense sostre, gairebé com si fos un baixador d'un tren dels nostres, i per anar a l'estació del tren que va a Kazan (que és aquest on vaig ara), havia de fer un desplaçament fins a l'estació de Kazanskaia. Com que anava amb una bossa, una mica de maleta i tot plegat, no volia agafar el metro (que, com saps, a Moscou és un transport ideal) i he estat assaltat materialment per un munt de gent que volia fer de taxista i, naturalment, em volia aixecar la camisa cobrant-me 10€ o 12€ més del compte.
Això també és una cosa que crida l'atenció d'aquest país, que la gent s'espavila per treure un duro d'on pot, en aquesta ciutat immensa que és Moscou i que cada vegada que véns tens la sensació que és una ciutat molt allunyada dels teus plantejaments, o -com a mínim- dels teus paràmetres.
Pere: "No tens una sensació de 'pobra gent'?"
Noto una classe, una minoria, que s'ha fet rica en molt poc temps, hereva dels dominants anteriors, que -per les circumstàncies que siguin- han aconseguit un gran progrés i que li costa molt obrir-se pas a la classe mitjana, els professionals, la gent que més o menys viu amb una certa normalitat. Trobes molta gent trista (o, com a mínim, a mi m'ho sembla). Amb això no vull pressuposar que entre nosaltres hi hagi més gent contenta, eh? Clar, tampoc puc parlar amb ells! A mi m'agrada parlar amb la gent però és dificilíssim que ens entenguem...
Pere: "Quim, hem perdut la connexió!"
