Pla Jaussely, inici de La Ronda del Mig

[122-042-132]

Fil provinent de http://transport.cat/viewtopic.php?t=10 ... ead#unread

Fem una mica d'història del Pla Jaussely, inici de La Ronda del Mig

El denominat Pla Jaussely preveia grans infraestructures viàries (passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs, enllaços ferroviaris i àrees de serveis. Realitzat tan sols parcialment, ha inspirat malgrat tot l'urbanisme barceloní des de llavors.

L'Ajuntament de Barcelona va convocar el 1903 el "Concurso Internacional sobre anteproyectos de enlace de la zona de Ensanche de Barcelona y los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarriá y de Horta". El jurat comptava entre els seus membres a Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó. Entre els cinc projectes presentats, el guanyador va ser el del francès Léon Jaussely que tenia unes característiques policèntriques, mas pròpies de l'estil Haussmann, que de la linealitat de Cerdà. Era part del triomf dels detractors de l'enginyer. El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver estat ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX. El primer i el que és pot considerar que recollia la millor adaptació del projecte de Jaussely, va ser l'aprovat el 25 d'octubre de 1917, el "Pla General d'Urbanització de Barcelona".

La proposta no era un conjunt de normes fixant criteris urbanístics, sinó uns traçats viaris específics amb espais representatius, parcs i equipaments públics, així com una proposta de densitat de població diversa, qüestionant una de les propostes centrals del Pla Cerdà. Per contra, el projecte coincidia amb Cerdà en la centralitat de la plaça de les Glòries Catalanes. Els seus 29 planells manifestaven la influència de l'Ecole de les Beaux-Arts de París: eixos principals amb acabaments visuals, simetria, generació de perspectives i tot un conjunt de tècniques pròpies del monumentalisme. El pla abastava una escala metropolitana de la ciutat amb una zonificació que delimitava àrees de residència, comerç o indústria.

El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.

Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.

El Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 són propostes anàlogues amb llenguatge beaux-arts que tenen com a objectiu l'organització formal i funcional de la ciutat en el trànsit cap a la metròpoli. La retícula de la ciutat jerarquitza els seus carrers i introdueix vies diagonals que permeten el seu creixement estructurat i representatiu. L'estudi es realitza comparant els plànols originals i els dibuixos interpretatius a la mateixa escala. El referent és el model urbà de París i l'esquema de vies principals d'Hénard. París té un eix longitudinal que és avinguda principal de la ciutat i eix territorial fonamental que, reforçat amb els edificis públics més representatius, es transforma en la columna vertebral.
L'eix de simetria vertical organitza les diagonals de ronda. Tant a Barcelona com a Chicago, la posició del centre cívic a l'eix vertical complementari en lloc del principal longitudinal debilita la connexió territorial. A Barcelona hauria estat més estructurador reforçar amb equipaments l'eix longitudinal de la Gran Via i, en un esquema en què les diagonals són les protagonistes, convertir la Diagonal en emblema del Pla i de la ciutat. Michigan Ave. a Chicago s'ha convertit en l'eix estructurador que dóna continuïtat al Pla.
La lectura prèvia de la ciutat és bàsica per fer una proposta estratègica que coincideixi amb les línies de força de la ciutat.
La unitat malla de la retícula de Barcelona és igual que la retícula original de Chicago, de 133 x 133 m. o 1/12 x 1/12 milla; l'illa Cerdà té les mateixes mides que el Chicago-block. La unitat malla bàsica de Chicago és de ½ x ½ milla i determina àrees de ciutat amb illes d'igual mida limitades pels carrers de la xarxa viària principal. Aquesta dimensió correspon a 6 x 6 illes de l'àrea central quadrangular de Barcelona limitada pels carrers principals.
Quan una ciutat amb retícula fa el canvi d'escala, les vies diagonals passen a ser les vies que articulen la ciutat amb el territori i li permeten desenvolupar-se.
Les vistes a vol d'ocell i els fragments de les plantes d'estudis perspectius es situen dins la planta de Jaussely. La composició dels sis plànols del concurs de 1905 i dels múltiples plànols del projecte de 1907 i la confecció d'una vista general interpretativa visualitzen la proposta en el seu conjunt.
Jaussely estructura les trames del pla i els teixits dels turons a partir de les vies principals Diagonal i Meridiana amb direcció excepcional a 45º respecte a la malla.
Amb aquestes directrius N-S, E-O, defineix les diagonals de ronda que, juntament amb les vies perpendiculars, determinen els nous nuclis connectius. Aquests encreuaments que formen una plaça equipada són els nusos d'urbanitat de la proposta picturesca.
Quan a un d'aquests nusos se li vol donar més rellevància se li afegeixen noves vies radials que connecten directament altres punts d'interès. Els edificis monumentals presenten multiplicitat de vistes i la lateralitat d'aquestes visions produeix un efecte de fugacitat i de sorpresa.
A través de les vistes de Burnham es fa un itinerari per la ciutat a vol d'ocell. La força expansiva de la quadrícula es vol limitar a través de límits poligonals progressius a l'entorn d'un centre principal amb centres simètrics complementaris, com a manera de construir un nucli central dens i volumètricament significatiu. En el Pla de Chicago les diagonals introdueixen la connexió territorial, són línies ràpides d'expedició del centre i formen els circuits poligonals que permeten desviar els fluxos d'entrada. Es reforcen els carrers de la retícula de ½ x ½ milla i s'assegura la continuïtat lineal per donar urbanitat.
Es subratlla la ribera paisatgística, el sistema de parcs i la connectivitat dels circuits exteriors.

Documentació extreta de la Universitat Politècnica de Catalunya (Retícules i diagonals: el Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 ) i diverses entrades de La Viquipèdia.

[122-042-132]

Si, potser queda millor a Història. Merci i Salut!

[Lluita1714]

Espectacular! Mai havia sentit d'aquest pla, moltíssimes gràcies per l'aportació, 122-042-132

He hagut de buscar el mapa per fer-me millor idea i aquí poso l'enllaç:

http://www.anycerda.org/web/imagen/1263 ... rriles.jpg

Què em sembla? No m'agrada París, no m'agrada un Montmartre a Montjuïc, ni un barri perifèric i pobre a la Zona Franca, aquest lloc ha estat idoni per a la indústria i gràcies a això tenim una barrera natural, de gaudi públic gran i pulmó de la ciutat, que és Montjuïc, i alhora un enorme sistema industrial i logístic que sense estar lluny, no molesta i té unes connexions capdavanteres a Europa.

La Sagrada Família hagués sortit molt afavorida i la Gran Playa, que avui és el Fòrum. Unes Glòries caòtiques com l'arc de triomf, o Place de l'étoile, terrible.

Centralitat industrial a Josep Tarradelles (tot això és com si fos avui dia, els noms no concorden amb l'època), barrejant ciutat i indústria, un desastre per a les ciutats modernes (així li va anar al Poble Nou), i centralitat governamental a l'"Square Central", que diguem que és la SuperMarina, que sense La Monumental, ja ho és prou de monumental. Edificis espectaculars a la part baixa de la Meridiana i a la Diagonal entre SuperMarina i Glòries.

Un Parc dels Esports i un Parc de Sant Pere Màrtir, que ara són la vora del Besòs i la zona de Palau Reial? Avui seria un Bosc de Bolonya, un Bosc de Vicennes... o una Casa de Campo, i crec que molts ja sabeu de què van aquests llocs al segle XXI. M'agrada però, el Parterre de la Gran Via que hi ha al Parc dels Esports, que, tot s'ha de dir, té tres estacions de tren.

Passeigs marítims bestials, però un sacrilegi al Casc Antic, no tot ha de ser avingudes maques que mostrin els monuments, per destruir-ne d'altres. Si s'hagués respectat aquest pla en la seva totalitat. És pitjor encara del que ja hem fet, que és massa, amb la Via Laietana (La guerra de successió ja va fer bona feina d'enderroc i altra la Guerra Civil), però potser s'hagués evitat enderrocs que avui alguns ens lamentem com el "manicomio" que es troba al darrera del que es diu Cementiri del Nord.

No m'agrada París i en principi des d'una visió actual no m'hagués agradat la ciutat com la imagino si això hagués passat, evidentment, no tinc un punt de vista històric, del moment, això és impossible, i s'ha de comprendre. Barcelona tot i que no té tant de turisme, ja que no és capital de res, no tenia ni renom internacional fins fa poc, és més petita i té menys història contemporània, que no pas París, m'agrada com és i m'agrada més que no pas la capital francesa, m'agrada l'ordre de la Ciutat Comtal en els seus carrers (a ciutats sense ordre ni coherència geomètrica, no és que els sigui més difícil ubicar-se, ens adaptem a tot, però no és quelcom que portin amb orgull, com nosaltres, ni que faciliti la creació de xarxes de tota mena, com la nostra), m'agrada més Barcelona, infinitament.

Els boscos grans enlloc han esdevingut grans zones de passeig i lleure, ja he donat abans tres exemples, dos parisencs i un de Madrid. Han estat un fracàs de l'École des Beaux-Arts, com també ho ha estat Glòries per Cerdà. Les ciutats les fan les persones, i les persones han decidit que el centre de la ciutat és Plaça Catalunya, i així era en aquell moment. Forçar un nou centre ha estat sempre molt difícil, cal un nucli comercial, d'habitatges i alhora punt d'arribada i partença. Glòries només era arribada i partença cap al nord, però mai cap al sud, i mai no ha tingut botigues ni grans nuclis d'habitatge, fingir que era un centre era maco però ha de ser alguna cosa natural, i avui ens trobem que han creat un nucli viari, de cotxes, cosa que està bé si se sap administrar, però Pl. Francesc Macià, per exemple, és més cèntric que no pas la citada anteriorment, sense voler-ho, només per impuls de capital privat. Glòries és ara un llast, i es veu que Jaussely, malgrat que havia desfet mig casc antic d'avingudes, no se li va acudir aportar res de nou a Plaça Catalunya. Això Barcelona ho ha pagat car, i ara és molt difícil fer una túnel més en aquesta plaça, ni de cotxes ni de metro, on el túnel més nou, al marge d'aparcaments, és de 1929 si no m'equivoco (al marge també de Renfe el 71).

Ara, aquesta ciutat té un encant únic, no és cap còpia, té el seu propi estil, el seu caràcter, un casc antic potent amb molta història i carrers que parlen per sí sols, alhora té avingudes enormes, zones industrials estratègiques, que en canvi no fan nosa a la ciutadania, i una gran zona verda que sense ser un bosc, gràcies a l'Exposició del 29, i sense ser un problema per a la seguretat ciutadana, ha esdevingut una veritable zona de lleure.