L'estació de Molins de Rei

[metring]

http://museuferrocarrilblog.com/2013/01 ... ns-de-rei/

Patrimoni ferroviàri: edifici de viatgers de l’estació de Molins de Rei

L’edifici de viatgers més antic que es conserva a tota la xarxa ferroviària d’ample ibèric a la Península és aquell de l’estació del Grau de València, que va entrar en servei el 1852. Aquest edifici es troba, no obstant això, desafectat del servei ferroviari, raó per la qual l’edifici original més antic en actiu es el de Sant Andreu Comptal, que es va inaugurar el 23 de juliol de 1854. Del mateix any són els de Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, tots al tram de la línia que enllaça la ciutat de Barcelona amb la població de Molins de Rei, que va ser inaugurat el 14 de novembre de 1854.

Els orígens d’aquesta línia estan vinculats a la figura de l’enginyer de procedència anglesa Michael de Bergue que, com era bastant habitual, havia obtingut la concessió provisional amb fins especulatius. La línia hauria de ser la tercera en construir-se en territori català després de la de Mataró i Granollers: l’èxit comercial i de rendibilitat de la línia de Mataró va animar a una explosió constructiva sense precedents, que es detindria no obstant això a principis de la dècada de 1860, en part per la inexistència a la ciutat de Barcelona d’un mercat financer suficient per a portar a terme la ingent tasca — la pràctica totalitat de la xarxa catalana es va finançar amb capitals autòctons i iniciativa privada–, en part per la necessitat de reemborsament dels capitals invertits en la construcció d’aquells primers trajectes.


Detall del frontó, amb les quatre columnes d’ordre dòric i el magnífic entaulament
Al mateix temps, Michael de Bergue obtenia també la concessió per a la prolongació de la línia fins a la localitat de Martorell, amb la prescripció que l’ample de via havia d’oscil·lar entre 1.44 i 1.45, qüestió que ràpidament va impugnar, ja que era incompatible amb els trams ferroviaris ja construïts de les línies de Mataró i Granollers. Encara que en el moment de la seva inauguració tan sols estava instal·lada una de les vies, el primer tram fins a Molins es va construir per a via doble, el que suposava una novetat a tota la xarxa ferroviària. Per a dur a terme el projecte, un grup de 45 socis, capitalistes de la burgesia financera i industrial catalana, havien fundat la societat Camí de Ferro del Centre, escripturada a l’abril de 1852 amb un capital de 8 milions de pessetes.

En aquest primer tram es posaven en servei sis estacions, el nom oficials de les quals eren: Barcelona, Sants, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Felío de Llobregat i Molins de Rei. La de Barcelona va desaparèixer de la seva ubicació central a la Plaça de Catalunya en ser absorbida per la companyia TBF, que va centralitzar tots els tràfics a la primitiva estació de Barcelona França, l’any 1883. Sants ha sofert importants transformacions, no quedant absolutament gens de la seva primitiva construcció. L’estació de Bordeta va desaparèixer a principis del segle passat, mentre que la d’Hospitalet va ser enderrocada i reconstruïda als anys setanta del segle XX. Queden en peus les quatre restants, molt interessants, ja que excepte la de Sant Joan d’Espí, construïda el 1891 per a substituir al primitiu edifici provisional, són veritables models únics, molt influïts per l’estil anglès imperant en l’època.

De totes tres, la de Molins de Rei és la més interessant, gràcies a la seva major importància com estació final de línia el 1854. Les primeres estacions espanyoles van adoptar dissenys anglesos, davant la inexistència de models oriünds. Aquests primers models, alhora, s’havien inspirat en l’arquitectura clàssica, especialment a Anglaterra, on el Neoclassicisme havia estat molt important en la construcció de grans edificis públics. Les primeres construccions van utilitzar així elements d’estil classicista on, sense trencar la simetria de l’edifici, els plànols podien adaptar-se amb summa facilitat a la categoria de l’estació, incorporant o suprimint volums i alçades.

Amb una sola planta, l’estació de Molins destaca, a més de per les seves dimensions, per la imponent escalinata del cos central, que dóna accés al vestíbul a través d’un temple clàssic, amb quatre columnes frontals d’ordre dòric rematades amb un frontó amb escut. Per a no desentonar amb la geometria clàssica, totes les obertures estan construïdes amb llinda i cornises sostingudes sobre volutes. El fris disposa dels corresponents tríglifs i mètopes, sobre les quals es disposa una cornisa dentada. Les tres estacions han sofert, no obstant això, modificacions en la seva estructura interior, per adaptar-les a les noves necessitats dels viatgers de la societat actual. La recent reordenació de la plaça de l’estació ha eliminat el tràfic rodat al peu de l’escalinata, ressaltant la bellesa de l’edifici. Com ha ocorregut en la majoria d’estacions, el creixement d’andanes i marquesines, així com la instal·lació d’ascensors i accessos, li ha restat part del seu aspecte original a la façana que dóna a la via. L’interior, com no podia ser d’altra manera, ha sofert infinitat de remodelacions i el seu aspecte no conserva gens de l’estructura original.