Un interessant article sobre Santa Coloma, a
http://www.forumgrama.cat/wp/lestacio-d ... ta-coloma/:
L’estació de tren de Santa Coloma
Publicat el 2 gener, 2012 per Redacció
Santa Coloma comptava amb un apeadero. Entrevista al fill de l’encarregat de la casilla.
Ningú no en sap donar raó i la majoria dels consultats asseguren que a Santa Coloma mai no hi ha hagut una estació de tren. Però, gràcies a Joan López i a Toni Escolano, trobo la Núria Sáenz, néta del guarda-agulles del desaparegut apeadero de Santa Coloma. D’aquest baixador ella no en té una notícia precisa però m’adreça al seu oncle, Joan Sáenz, que va néixer a la casilla i en guarda una memòria diàfana.
- Se’n deia l’apeadero de Santa Coloma i la companyia ferroviària el coneixia pel quilòmetre 114/8.-
- Recorda quan es va fer?
- No, quan el meu pare, que s’encarregava del pas a nivell de Poblenou hi va anar destinat ja hi era. Nosaltres en dèiem la casilla. Era una casa amb quatre habitacions, amb menjador-cuina i un rebedor. Sobre la porta hi havia un rètol amb el nom de Santa Coloma. El meu germà Miquel i jo vam néixer allí. L’Enric havia nascut a Poblenou.
La família Sáenz van tenir una indiscutible inclinació ferroviària, el germà gran feia d’escrivent a l’Estació de Franca i el Miquel de maquinista. Aquest, perquè durant la guerra conduïa un tren blindat, va ser castigat pels nacionals i el van destinar a Madrid.
- En canvi a mi mai no m’ha agradat treballar al tren. Vaig fer de dependent d’una tocineria, que vaig deixar quan, un matí, en anar a buscar l’amo vaig trobar-lo mort enmig d’un bassal de sang. S’havia suïcidat. Vaig agafar tal pànic que no vaig tornar-hi mai més. Gràcies a la influència del veterinari Cussó, de Santa Coloma, em vaig col·locar a l’escorxador de Badalona.
- La seva infància va transcórrer a la Casilla?
- Sí, i enmig de tota classe de bèsties. LaRenfe ens havia donat les terres contigües, les cuidava el pare amb l’ajut d’un mosso; hi teníem vedells, porc, gallines… Tot allò estava despoblat i les terres eren de conreu.-
- Quina feina feia el seu pare com encarregat de la casilla?-
- Tenia dos treballs: vigilar el pas a nivell de la carretera Vella de Santa Coloma a Sant Andreu i despatxar els trens.-
- Despatxar els trens?
- Vull dir donar-los pas: de dia amb la bandereta i de nit amb un fanal. També s’encarregava de fer els bitllets dels passatgers. la Renfe tenia uns volants que el pare havia d’omplir, com fan avui els revisors amb els viatgers que pugen al tren sense bitllet. Els diners que recollia els duia a l’estació de Sant Andreu.
- Per tant hi havia gent que feia servir l’apeadero.
- Sí, pero no gaire. El tren només parava a les 7 del matí, direcció Barcelona, i a les 7 o 8 del vespre, direcció Granollers. La majoria dels que hi pujaven anaven i venien de Barcelona.
- Quina gent era? Estiuejants?
- No, no ho crec.
- Pagesos? Algú m’ha parlat deis maduixaires…
- No; els maduixaires que collien les maduixes en aquells camps, quan acabaven la jornada, per no carretejar els cistells a Santa Coloma els deixaven a la casilla i, l’endemá al matí, venien a buscar-los per dur-los a la Boqueria, agafant el tramvia que sortia de Sant Andreu. Normalment qui utilitzava el tren eren treballadors que es dirigien ales fàbriques de Barcelona.-
Joan Sáenz i els seus germans van anar a col·legi ais padres de Sant Andreu. Per tant -diu- ell no es feia gaire amb la gent de Santa Coloma. Només amb els pagesos que havien de passar per allí quan anaven a Barcelona. A la casilla va passar-hi la infància i la joventut, fins que es va casar. Llavors va anar a viure a Sant Andreu, al carrer de la Jota, que es on s’està, encara.
- Quan el pare es va jubilar es va instal·lar a Santa Coloma, hi tenia una caseta sota l’Ajuntament, a la carretera de al Roca. Ja vell va anar a viure al carrer Pare Benet, on va morir, igual que la mare. Estan enterrats al cementiri de Santa Coloma.-
- Segons la seva néta, la Núria –que encara viu al carrer del Pare Benet-, li deien senyor Francisco, no?
- Però no se’n deia, de Francisco, sino Aciscle. El coneixien com el Francisco de l’estació o de la casilla. També a nosaltres ens deien els nens de l’estació… Recordo que els padres acostumaven a portar els alumnes al Besòs, a una salzereda molt frondosa que hi havia a la riba del riu .Havien de passar peí costat mateix de la casilla. Els malalts del manicomi de Sant Andreu també hi baixaven.
- El seu pare duia algun uniforme?
- No, només la gorra. I tenia una banderola i un xiulet. A fora de la casilla hi havia una campana, penjada sobre la porta. Per cert, la van robar!-
- ¿També s’encarregava de moure les agulles de les vies?
- No, això ho feia un guarda-agulles que venia de Sant Andreu. Hi havia dues derivacions: una via anava a la Maquinista i l’altra –en dèiem “la quarta”- era una via morta, on aparcaven els combois. Aquelles agulles encara em sembla que les vegi: de la rodona del capdamunt jo en deia el tortell. Fins allò van acabar robant!
Ara, el senyor Joan ja surt poc al carrer. Es cansa molt. Però fa poc encara va anar a veure aquells verals i va veure que a banda i banda de la via hi ha dos petits trams de l’antiga carretera. Per allí passava el rec comtal. Hi havia un molí fariner, que aprofitava les seves aigües.
- Feia molta pujada. Els diumenges, com que la tartana que duia els viatgers era mes gran, al matí deixaven un cavall per reforçar el tir. En aquell temps de la companyia no en dèiem la Renfe sinó MZA (Madrid, Zaragoza, Alicante), i deis trens que passaven per aquí, els del Nord. La barrera que interceptava el pas deis carros no era de les que pugen i baixen sinó una barra que corria amb rodetes per una via que travessava la carretera. Al costat de la casilla hi havia un magatzem i un pou. L’havien fet com a menjador per ais treballadors que construien la Maquinista. Hi anaven a dinar i van seguir fent-ho, un cop que la fàbrica funcionava. La meva mare els feia el menjar.
- D’on era el seu pare?
-De Montcada i la mare era de les Mallorquines de la Selva. Ella, de jove va traslladar-se a Barcelona per servir a casa desl Trias de Bes.
Joan Sáenz no sap quan el baixador va deixar de funcionar.Però gràcies al seu testimoni, tan viu i pormenoritzat, hem pogut recuperar un tros de la memòria de la Santa Coloma de quan era un poble petit, que tenia una “estació” de tren.
Llegeix aquest fil: 
