Començo el relat del viatge, però no l'acabaré, ja aviso.
Per part meva l'aventura comença mentre veig en Jack Lemmon posant cara de circumstàncies després de comprovar que el fet de desvelar el seu vertader sexe no influeix en el prometatge en què es trobà immers. Feien de matinada
Con faldas y a lo loco i com que no podia dormir em vaig quedar a veure el final. Just en aquesta escena rebo trucada del cotxe de "migjorn", avisant-me que ja estan a punt d'entrar a Girona. Preparo els meus trastets i baixo al carrer per trobar-me amb ell i en Guillem, que crec no està registrat al fòrum. Emprenc la marxa pels desèrtics carrers de Girona a les tres de la matinada fins l'àrea de servei de Figueres, on ens trobem amb el cotxe d'en Davida i senyora que duen a en josep_serre. D'aquí continuem fins a Montpeller d'una tirada, tot veient a mà esquerra les obres de perforació del túnel de TP-Ferro per a la LAV internacional.
Després de deixar aparcat el cotxe i barallar-nos amb l'intèrfon de l'aparcament per intentar esbrinar la plaça reservada per Internet, fem cap a l'estació per treure els bitllets. Jo em fixo amb una curiosa nota avisant que alguns serveis de l'estació no estarien disponibles durant un temps a causa d'un incendi
. Ja a la cua de taquilles ens adonem que allò és França: quina cosa més lenta per fer els bitllets!! Al final decidim treure'ls només per a la primera etapa del viatge (Montpellier - Alès - Mende - Marvejols), doncs d'haver comprat allí tots els títols encara hi seríem fent cua. Amb els bitllets a la mà, baixem a l'andana després de compostar-los i ens dirigim a un AGC que ens espera. Sortiria en poc menys de 10 minuts. Com que al Llenguadoc-Rosselló des de fa un any no hi ha diferència tarifària entre primera i segona classe pels TER, suggereixo d'ocupar el compartiment de primera de davant de tot del tren, però al final ens quedem al segon doncs la primera fila se la reserva l'interventor
Puntualment arranquem i passem totes les estacions i baixadors sense fer-hi parada fins a Lunel, estació en viaducte a l'estil de Girona. Després de la parada comercial, avancem fins a una platja de vies de mercaderies fins a aturar-nos-hi. A totes aquestes, el motor dièsel de l'AGC ja estava en marxa. Quan s'atura el tren el maquinista abandona la cabina. I és que ens toca inversió de marxa. Així doncs, passem a estar a cua de tren. Sense cap parada intermitga arribem a Alès, final de recorregut d'aquest comboi, on ens espera un "tamagotxi" francès (no em sé el nom
) que és el que ens ha de dur a Mende. Val a dir que el tren surt amb una ocupació respectable però sense arribar mai a l'extrem de tenir gent sense seient. I és que encara que el tren sembli petit, en realitat té més de 80 places assegudes (no recordo si 82 o 84), per la qual cosa cal no poca gent per emplenar-los tots.
Entre que la pràctica totalitat dels usuaris de l'AGC transborden al tamagotxi i que nosaltres ens entretenim fent fotografies de l'estació, ens quedem sense els llocs de primera fila. Al final deixem els nostres trastos a la renglera de sis seients encarats de costat (a l'estil dels de les 213) però al final acaben fent el viatge de peu amunt i avall pel tren
i totalment embadalits pel paisatge: verdor absoluta. Ni un sol mas que interrompés la homogenitat del verd primaveral. Això sí, a les parades un fred de mil dimonis.
Passant de llarg algunes estacions i parant a d'altres ens acostem a La Bastide, estació de bifurcació de la línia de Nimes a Clarmont d'Alvèrnia (
Clermont-Ferrand) amb el ramal de Mende que enllaça amb la línia de Millau que faríem l'endemà en la seva totalitat. Poc abans el personal de bord del tren ens avisa que el servei Mende - Marvejols i el següent Marvejols - Mende - la Bastide es faria per carretera per falta o avaria de l'automotor corresponent. Així doncs, ens trobem amb què no podrem fer tot el massís central: ens quedarà pendent el Mende - Le Monastier. Què hi farem. Al final decidim arrribar fins a Mende i tornar enrere a La Bastide amb el mateix automotor que faria el trajecte invers pocs minuts després. Observem també que la línia està dotada de senyalització mecànica i que l'enclavament de La Bastide és totalment manual. Me'n sé d'un que s'hi deixarà caure a la que pugui
Aquesta improvització fa que ens sobri molt de temps a La Bastide, cosa que aprofitem per entaular-nos per dinar. Al restaurant on anem tenim la punyetera casualitat de trobar-nos amb un grup de catalanoparlants, alguns d'ells amb nacionalitat francesa i algun de Lleida! També és casualitat de trobar catalans en un lloc perdut com aquell!
Ens deleitem fent fotos de la senyalització, de l'enclavament i del pas a nivell manual (Adolf, eixuga't la bava!) mentre esperem el creuament dels dos Cévenols que es porta a terme en aquesta estació. L'ascendent arribaria amb un quart d'hora de retard, perfectament indicat en el plafó informatiu de l'estació telecomandat des d'Alès. Exactament igual que a Caldes de Malavella
Per cert, que a l'estació de La Bastide no hi ha venda de bitllets a taquilla, només una simple màquina autovenda de la regió. Nosaltres teníem feta una reserva de sis seients pel Corail, però amb aquella màquina no la podem treure. Per sort només era reserva sense pagament previ, per tant els diners no els perdem pas. En tot cas, l'únic problema podria ser trobar un compartiment buit per encabir-nos tots sis, però l'avís de "reserva recomanada" per aquest tren va més aviat encaminat pel trajecte de Clarmont a París. Tot i així, tenim un altre problema amb l'autovenda: només accepta monedes i targetes de crèdit emeses a França, per la qual cosa tampoc podem comprar un bitllet regional normal vàlid pel Corail. Al final els bitllets ens els farà l'interventor. De talonari
Ja al tren, notablement cansats pel viatge de matinada i per tota l'aventura del matí, alguns dediquen les tres hores de Corail a dormir mentre d'altre encara tenen forces per aguantar al peu del canó, en aquest cas a cua del Corail. Jo em passo el viatge passejant amunt i avall del tren.
Quan arribem, finalment, a Clarmont d'Alvèrnia decidim comprar allí ja els bitllets per demà, no fos cas que ens trobem amb una altra cua horrorosa com la de Montpeller. Premi, doncs també a Clarmont hi ha espera. Després d'una bona espera, finalment aconseguim treure els bitllets que en davida havia reservat per Internet: el Corail de Clarmont a Béziers més una reserva de TGV de Béziers a Montpeller (doncs a l'hora que arribem ja no hi ha cap més TER). Ja amb els bitllets, ens dirigim cap a l'hotel per un més que merescut descans. A la nit alguns de nosaltres aniríem a fer un vol i, de pas, a fer un cop d'ull al Translohr, una mena de tramvia sobre neumàtics que s'està construint a la ciutat. No en va Clarmont d'Auvèrnia té una avinguda dedicada a Michelin...
El relat de l'endemà, en una altra ocasió.