Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Estendre la política de Ciutat Vella a la trama de Cerdà és no haverne-ne entès la raó de ser
Arquitectes per la Arquitectura: http://arqxarq.es/traint-cerda-oscar-tusquets/
http://arqxarq.es/
Arquitecte per formació, dissenyador per adaptació, pintor per vocació i escriptor per desig de guanyar amics,
Recents consistoris barcelonins i, sobretot, el comandat per Ada Colau, estan desvirtuant la principal virtut del pla Cerdà: la neutralitat . Davant el pla, haussmannià i monumental, defensat al seu dia per l’Ajuntament barceloní, el Govern central, no sense una polèmica descomunal, va imposar l’optimista, higienista, sense centre privilegiat, americà , de l’enginyer Ildefons Cerdà. La seva trama neutra no va propiciar edificis monumentals rematant llargues perspectives, però va permetre ubicar-hi tota mena d’edificacions, residencials, institucionals, religioses, educacionals, culturals, hoteleres, comercials, fins i tot industrials (algun centre d’ illa encara conserva una xemeneia, com la de la impremta Thomas).
Zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb éxit, però l’eixample és una altra cosa.
A l’ Eixample gairebé tots els carrers són iguals, de la mateixa amplada, la mateixa orientació (a 45 graus dels punts cardinals per privilegiar l’assolellament), sense jerarquies. Davant la delimitació d’àrees amb diferent funció de l’urbanisme racionalista, totes les funcions barrejades: el bordell al costat de l’església com defensava el sociòleg Mario Gaviria. Aquesta és la ciutat que tants estimem.
En la meva infantesa gairebé tots els carrers eren de doble direcció: la màxima igualtat. Amb el temps, per facilitar la circulació rodada, van anar adoptant la direcció única: primera especialització. Però, des de fa anys algunes calçades han estat envaïdes per artefactes estranys: pilons, jardineres, bancs, jocs infantils… fins a arribar al paroxisme present. Tot això justificat per l’exclusiu objectiu de posar traves a la circulació rodada.
A veure: al vehicle que duu de porta a porta –em nego a dir-ne privat ja que, a més dels taxis, aviat es compartirà com avui es comparteixen motos amb notable acceptació– cal domesticar-lo (que circuli a 30 km/h em sembla bé), no eliminar-lo, perquè té la seva raó de ser. Pretendre que ancians, com jo, o altres persones amb problemes físics arribin a casa seva o a la feina amb bicicleta és una simplificació totalitària. Sé que àmplies zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb notable èxit i acceptació ciutadana, però l’ Eixample és una altra cosa.
Estendre la política de Ciutat Vella a la trama de Cerdà és no haver-ne entès la raó de ser. Accepto que Portaferrissa està normalment atapeïda de vianants, però en 75 anys de trepitjar l’ Eixample no he vist mai una vorera amb dificultats per passejar-hi. Tret de poquíssimes excepcions – Pelai, Balmes, Via Laietana–, tots els carrers tenen voreres amplíssimes, de cinc metres d’amplada, cosa que permet que totes tinguin arbratge. No hi ha cap altra ciutat amb tants arbres a les voreres; voreres generoses, encara que un altre temor municipal sigui envair-les amb terrasses de bars i restaurants.
Ciutats amb climes molt menys benignes tenen les voreres, de vegades molt estretes, plenes de terrasses. Pensem en el Soho londinenc o en el Marais parisenc.
Una gran ciutat ha de permetre alguna cosa més que passejar, ha de permetre l’accés a tallers, botigues, restaurants, hotels, espectacles; ha de permetre la càrrega i descàrrega en punts pròxims. Fins ara aquesta funció –dificultada per la proliferació de carrils bici– l’han resolt els xamfrans. Doncs a partir d’ara la meitat ja no ho faran. La meitat dels xamfrans es convertiran en beatífiques àrees de lleure, fins i tot es planteja un concurs internacional de projectes per a aquest disbarat. En un lúcid article, Xavier Monteys desaconsella aquesta allau d’ ocurrències argumentant que els xamfrans s’han de modificar poc, potser empedrar-los.
Tot això per fer realitat les superilles: una idea gairebé centenària defensada per Le Corbusier, personatge messiànic que va dissenyar mobles bonics –fins que Charlotte Perriand va abandonar el seu estudi–, edificis discutibles i plans urbanístics nefastos. Si s’hagués acceptat el seu pla Voisin, s’haurien arrasat 40 hectàrees de la dreta del Sena per col·locar-hi una immensa esplanada verda sobre la qual s’aixecarien 19 gratacels de 180 m d’ alçària. Només s’hauria salvat algun monument –com el Palais-Royal o la Place de la Madeleine–. L’avui recuperat i encantador barri del Marais hauria desaparegut, un malson hitlerià. D’aquest individu ve la idea de la superilla, o sigui, la idea que només se circuli per un de cada dos carrers de l’ Eixample i es formi una illa de quatre illes actuals. La destrucció definitiva del pla Cerdà.
Arquitectes per la Arquitectura: http://arqxarq.es/traint-cerda-oscar-tusquets/
http://arqxarq.es/
Arquitecte per formació, dissenyador per adaptació, pintor per vocació i escriptor per desig de guanyar amics,
Recents consistoris barcelonins i, sobretot, el comandat per Ada Colau, estan desvirtuant la principal virtut del pla Cerdà: la neutralitat . Davant el pla, haussmannià i monumental, defensat al seu dia per l’Ajuntament barceloní, el Govern central, no sense una polèmica descomunal, va imposar l’optimista, higienista, sense centre privilegiat, americà , de l’enginyer Ildefons Cerdà. La seva trama neutra no va propiciar edificis monumentals rematant llargues perspectives, però va permetre ubicar-hi tota mena d’edificacions, residencials, institucionals, religioses, educacionals, culturals, hoteleres, comercials, fins i tot industrials (algun centre d’ illa encara conserva una xemeneia, com la de la impremta Thomas).
Zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb éxit, però l’eixample és una altra cosa.
A l’ Eixample gairebé tots els carrers són iguals, de la mateixa amplada, la mateixa orientació (a 45 graus dels punts cardinals per privilegiar l’assolellament), sense jerarquies. Davant la delimitació d’àrees amb diferent funció de l’urbanisme racionalista, totes les funcions barrejades: el bordell al costat de l’església com defensava el sociòleg Mario Gaviria. Aquesta és la ciutat que tants estimem.
En la meva infantesa gairebé tots els carrers eren de doble direcció: la màxima igualtat. Amb el temps, per facilitar la circulació rodada, van anar adoptant la direcció única: primera especialització. Però, des de fa anys algunes calçades han estat envaïdes per artefactes estranys: pilons, jardineres, bancs, jocs infantils… fins a arribar al paroxisme present. Tot això justificat per l’exclusiu objectiu de posar traves a la circulació rodada.
A veure: al vehicle que duu de porta a porta –em nego a dir-ne privat ja que, a més dels taxis, aviat es compartirà com avui es comparteixen motos amb notable acceptació– cal domesticar-lo (que circuli a 30 km/h em sembla bé), no eliminar-lo, perquè té la seva raó de ser. Pretendre que ancians, com jo, o altres persones amb problemes físics arribin a casa seva o a la feina amb bicicleta és una simplificació totalitària. Sé que àmplies zones del nucli antic s’han convertit en àrees de vianants amb notable èxit i acceptació ciutadana, però l’ Eixample és una altra cosa.
Estendre la política de Ciutat Vella a la trama de Cerdà és no haver-ne entès la raó de ser. Accepto que Portaferrissa està normalment atapeïda de vianants, però en 75 anys de trepitjar l’ Eixample no he vist mai una vorera amb dificultats per passejar-hi. Tret de poquíssimes excepcions – Pelai, Balmes, Via Laietana–, tots els carrers tenen voreres amplíssimes, de cinc metres d’amplada, cosa que permet que totes tinguin arbratge. No hi ha cap altra ciutat amb tants arbres a les voreres; voreres generoses, encara que un altre temor municipal sigui envair-les amb terrasses de bars i restaurants.
Ciutats amb climes molt menys benignes tenen les voreres, de vegades molt estretes, plenes de terrasses. Pensem en el Soho londinenc o en el Marais parisenc.
Una gran ciutat ha de permetre alguna cosa més que passejar, ha de permetre l’accés a tallers, botigues, restaurants, hotels, espectacles; ha de permetre la càrrega i descàrrega en punts pròxims. Fins ara aquesta funció –dificultada per la proliferació de carrils bici– l’han resolt els xamfrans. Doncs a partir d’ara la meitat ja no ho faran. La meitat dels xamfrans es convertiran en beatífiques àrees de lleure, fins i tot es planteja un concurs internacional de projectes per a aquest disbarat. En un lúcid article, Xavier Monteys desaconsella aquesta allau d’ ocurrències argumentant que els xamfrans s’han de modificar poc, potser empedrar-los.
Tot això per fer realitat les superilles: una idea gairebé centenària defensada per Le Corbusier, personatge messiànic que va dissenyar mobles bonics –fins que Charlotte Perriand va abandonar el seu estudi–, edificis discutibles i plans urbanístics nefastos. Si s’hagués acceptat el seu pla Voisin, s’haurien arrasat 40 hectàrees de la dreta del Sena per col·locar-hi una immensa esplanada verda sobre la qual s’aixecarien 19 gratacels de 180 m d’ alçària. Només s’hauria salvat algun monument –com el Palais-Royal o la Place de la Madeleine–. L’avui recuperat i encantador barri del Marais hauria desaparegut, un malson hitlerià. D’aquest individu ve la idea de la superilla, o sigui, la idea que només se circuli per un de cada dos carrers de l’ Eixample i es formi una illa de quatre illes actuals. La destrucció definitiva del pla Cerdà.
Last edited by 122-042-132 on Tuesday 15/12/2020 15:24, edited 3 times in total.
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: URBANISME CAÒTIC, COLAU CONTRA CERDÀ
S’ha fet pública la proposta de llançar un concurs internacional per dissenyar algunes “places” que ocuparan els xamfrans de l’Eixample. Només el fet de rescatar aquests espais del seu paper de simples cruïlles i elevar-los a la condició d’espais urbans és una assignatura pendent que val la pena tenir en compte. Doncs bé, tot i que la idea de posar en valor aquests espais sembla oportuna i en definitiva una bona idea, la de fer un concurs internacional per escollir diferents dissenys d’aquests espais pot acabar sent just el contrari. La idea del concurs en si mateixa aquí és perversa i suggereix implícitament que hi pot haver diferents idees vàlides per a aquests espais, quan només se n’ha de construir una. Tot i això, hauríem de recordar que no es tracta d’un concurs d’embelliment per a una festa major, cosa que es podria posar en pràctica quan aquestes places estiguin acabades, en ocasió de la Mercè, per exemple, i evitar així ser una exaltació de l’originalitat permanent del que implica neutralitat i regularitat, que són les característiques de l’Eixample. Aquests espais s'haurien de pensar com a escenaris, com a suports urbans i no com a espais verds, ni de servei, chiquiparks, estacionament o lloc per a les escombraries. Si es volen exaltar diferències entre aquestes noves places, cosa que és fàcil que passi si se’n treuen diverses a concurs, hauríem de recordar que ja són diferents entre si, ja que no hi ha dos xamfrans iguals a tota la ciutat. Una cosa que, per més elemental que sigui, ofereix l’ocasió de fer-nos veure que, malgrat que sobre el pla sí que ho semblin, a partir del moment que s’han construït amb aportacions diverses al llarg del temps, ja no són iguals, com tampoc ho seran les coses que hi passin; són senzillament l’expressió del caràcter d’aquesta ciutat i dels seus ciutadans.
En un mandat anterior a l’actual etapa de govern, l’equip responsable del disseny de la ciutat va posar en marxa un gran concurs per definir les anomenades “Portes de Collserola”, que, tot i l’encert a l’hora de pensar en els punts de contacte de la ciutat amb la muntanya, va acabar sent una operació publicitària dels ideals urbanístics del moment a costa del talent de dotzenes d’equips d’arquitectes. Malgrat tot, en el cas dels espais que ens ocupen, no estem davant de casos morfològicament diferents, sinó davant d’espais amb una estructura formal que es pot descriure mitjançant un senzill enunciat lògic i que constitueixen la millor expressió de l’espacialitat urbana d’aquesta ciutat. Uns espais, de les dimensions del Panteó de Roma, que qualsevol pot sentir des del seu centre aixecant una mica la vista i girant sobre si mateix. M’agradaria fer-los veure que no podem estar en una illa de l’Eixample, a excepció, evidentment, que ens situem al pati de l’illa. Podem imaginar l’illa Cerdà, també la podem veure des de l’aire, però no podem estar-hi més que individualment. Els xamfrans, al contrari, són llocs on s’està col·lectivament, i representen l’única manera de posar en relleu l’espai de l’Eixample. Podríem dir que són l’espai Cerdà per excel·lència.
Aquests espais s’haurien de poder construir amb poca cosa més que unes instruccions escrites, sense disseny i sense model. Executar-se segons unes instruccions fetes per l’oficina tècnica municipal de la manera més clara, neta i precisa possible. Definir el material, per exemple, recuperar les magnífiques llambordes amb les quals es va pavimentar aquesta ciutat; col·locar-les concèntricament, incrustar-hi les peces necessàries per poder realitzar fàcilment diferents esdeveniments, disposar-hi tots els elements, com arbres, fanals, bancs, i altres, seguint aquesta concentricitat, treure els contenidors d’escombraries, que ara tindran espais als carrers, i res més. N’hi ha prou amb construir-los amb ofici i amb el propòsit que durin 100 anys, pràcticament sense intermediaris entre instruccions i construcció, sense concursos ni processos participatius. Ningú hauria d’arrogar-se la seva creació, ni tan sols les associacions de veïns, només els vots de les urnes. La ciutat té dret, i també necessitat, que l’arquitectura i els projectes d’urbanització deixin de ser motiu d’espectacle i propaganda i que els premis siguin el seu instrument. Per expressar-ho d’una altra manera, seria un error que es convertissin en un rosari de xamfrans Mies van der Rohe, és a dir, espais mal batejats amb el nom del seu designer. Haurien de ser espais el més semblants possibles a fulls en blanc on poguéssim escriure-hi la nostra vida, anònims, ben fets i lliures de protagonismes.
Xavier Monteys és catedràtic de Projectes arquitectònics a l'UPC.
En un mandat anterior a l’actual etapa de govern, l’equip responsable del disseny de la ciutat va posar en marxa un gran concurs per definir les anomenades “Portes de Collserola”, que, tot i l’encert a l’hora de pensar en els punts de contacte de la ciutat amb la muntanya, va acabar sent una operació publicitària dels ideals urbanístics del moment a costa del talent de dotzenes d’equips d’arquitectes. Malgrat tot, en el cas dels espais que ens ocupen, no estem davant de casos morfològicament diferents, sinó davant d’espais amb una estructura formal que es pot descriure mitjançant un senzill enunciat lògic i que constitueixen la millor expressió de l’espacialitat urbana d’aquesta ciutat. Uns espais, de les dimensions del Panteó de Roma, que qualsevol pot sentir des del seu centre aixecant una mica la vista i girant sobre si mateix. M’agradaria fer-los veure que no podem estar en una illa de l’Eixample, a excepció, evidentment, que ens situem al pati de l’illa. Podem imaginar l’illa Cerdà, també la podem veure des de l’aire, però no podem estar-hi més que individualment. Els xamfrans, al contrari, són llocs on s’està col·lectivament, i representen l’única manera de posar en relleu l’espai de l’Eixample. Podríem dir que són l’espai Cerdà per excel·lència.
Aquests espais s’haurien de poder construir amb poca cosa més que unes instruccions escrites, sense disseny i sense model. Executar-se segons unes instruccions fetes per l’oficina tècnica municipal de la manera més clara, neta i precisa possible. Definir el material, per exemple, recuperar les magnífiques llambordes amb les quals es va pavimentar aquesta ciutat; col·locar-les concèntricament, incrustar-hi les peces necessàries per poder realitzar fàcilment diferents esdeveniments, disposar-hi tots els elements, com arbres, fanals, bancs, i altres, seguint aquesta concentricitat, treure els contenidors d’escombraries, que ara tindran espais als carrers, i res més. N’hi ha prou amb construir-los amb ofici i amb el propòsit que durin 100 anys, pràcticament sense intermediaris entre instruccions i construcció, sense concursos ni processos participatius. Ningú hauria d’arrogar-se la seva creació, ni tan sols les associacions de veïns, només els vots de les urnes. La ciutat té dret, i també necessitat, que l’arquitectura i els projectes d’urbanització deixin de ser motiu d’espectacle i propaganda i que els premis siguin el seu instrument. Per expressar-ho d’una altra manera, seria un error que es convertissin en un rosari de xamfrans Mies van der Rohe, és a dir, espais mal batejats amb el nom del seu designer. Haurien de ser espais el més semblants possibles a fulls en blanc on poguéssim escriure-hi la nostra vida, anònims, ben fets i lliures de protagonismes.
Xavier Monteys és catedràtic de Projectes arquitectònics a l'UPC.
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: URBANISME CAÒTIC, COLAU CONTRA CERDÀ
Ja era hora que dos grans noms de l'arquitectura de casa nostra li cantin les quaranta al govern municipal de l'Ada Colau, la Janet Sanz, i l'arquitecte en cap de l'ajuntament, gent sense experiència, i immersos en una mediocritat de la que la ciutat i tots nosaltres hem de fugir, cames ajudeu-me. Salut!.
La dictadura del cotxe provoca l'urbanisme caòtic.
En cap moment he sentit parlar del tramvia. Crec que té molt a parlar en quant a "urbanitzar" o "fer per a vianants" carrers. Només cal fer una cerca per Google per veure com aquest mitjà juga un paper molt important.
Només es parla del tramvia per la Diagonal, però ens oblidem de l'antiga xarxa de tramvies barcelonina que va ser finalment eliminada el 1971 per la dictadura del trànsit privat, i tenim una base força bona per poder-la reimplentar que és la "nova xarxa de bus".
L'urbanisme tàctic, efectivament, està fet expressament per donar traves a la circulació rodada, aquesta sent una causa de les morts prematures, justament per estar exposat a la contaminació que es genera: cardiopaties, càncer de pulmó, per exemple. A part, s'ha donat el cas de nens amb casos d'asma pel mateix, perquè el pati de l'escola està envoltat en aquest núvol tòxic. Curiosament els casos d'asma infantil es donen en famílies amb un nivell socioeconòmic alt, curiosament, famílies que l'únic mode de transport públic que accepten és el taxi i, amb sort, el tren de Sarrià.
L'Àrea Metropolitana de Barcelona té una característica molt positiva, que és que la majoria de les ciutats són tan compactes que en molts casos només cal caminar per arribar a tots els equipaments necessaris. Jo em quedo força decebut perquè Santa Coloma de Gramanet que és una de les ciutats més compactes d'Europa, molts dels carrers estan plens de cotxes estacionats, que fins i tot dificulten el pas dels autobusos, i sobretot, un aspecte que l'article insisteix molt, "la càrrega i descàrrega en punts pròxims". És més, la de conflictes que han hagut perquè un camió o un cotxe ha aparcat incorrectament blocant el carril bici. I també a Barcelona hi ha carrers a l'Eixample estretats de mala manera perquè la terrassa d'un bar està ocupant quasi tota la vorera. El clima és igual de maligne que al Soho londinenc o al Marais parisenc.
I espera que parli de la contaminació acústica, perquè tela, a veure qui pot dormir en un pis al centre de Barcelona.
Cal dir que al març del 2020, quan es va fer un confinament forçat a causa de la pandèmia, es va evidenciar que la contaminació va disminuir. Reflexionem-hi. Estem vivint per sobre de les nostres possibilitats?
Per últim, cal recordar que en temps passats també es van carregar els plans de Cerdà, principalment a causa de l'especulació immobiliària: la no-implantació dels patis interiors a cada mansana, i els "barrets" de Porcioles que es van carregar els dissenys arquitectònics dels edificis.
Només es parla del tramvia per la Diagonal, però ens oblidem de l'antiga xarxa de tramvies barcelonina que va ser finalment eliminada el 1971 per la dictadura del trànsit privat, i tenim una base força bona per poder-la reimplentar que és la "nova xarxa de bus".
L'urbanisme tàctic, efectivament, està fet expressament per donar traves a la circulació rodada, aquesta sent una causa de les morts prematures, justament per estar exposat a la contaminació que es genera: cardiopaties, càncer de pulmó, per exemple. A part, s'ha donat el cas de nens amb casos d'asma pel mateix, perquè el pati de l'escola està envoltat en aquest núvol tòxic. Curiosament els casos d'asma infantil es donen en famílies amb un nivell socioeconòmic alt, curiosament, famílies que l'únic mode de transport públic que accepten és el taxi i, amb sort, el tren de Sarrià.
L'Àrea Metropolitana de Barcelona té una característica molt positiva, que és que la majoria de les ciutats són tan compactes que en molts casos només cal caminar per arribar a tots els equipaments necessaris. Jo em quedo força decebut perquè Santa Coloma de Gramanet que és una de les ciutats més compactes d'Europa, molts dels carrers estan plens de cotxes estacionats, que fins i tot dificulten el pas dels autobusos, i sobretot, un aspecte que l'article insisteix molt, "la càrrega i descàrrega en punts pròxims". És més, la de conflictes que han hagut perquè un camió o un cotxe ha aparcat incorrectament blocant el carril bici. I també a Barcelona hi ha carrers a l'Eixample estretats de mala manera perquè la terrassa d'un bar està ocupant quasi tota la vorera. El clima és igual de maligne que al Soho londinenc o al Marais parisenc.
I espera que parli de la contaminació acústica, perquè tela, a veure qui pot dormir en un pis al centre de Barcelona.
Cal dir que al març del 2020, quan es va fer un confinament forçat a causa de la pandèmia, es va evidenciar que la contaminació va disminuir. Reflexionem-hi. Estem vivint per sobre de les nostres possibilitats?
Per últim, cal recordar que en temps passats també es van carregar els plans de Cerdà, principalment a causa de l'especulació immobiliària: la no-implantació dels patis interiors a cada mansana, i els "barrets" de Porcioles que es van carregar els dissenys arquitectònics dels edificis.
frankrodriguez.net
signatura
signatura
Re: URBANISME CAÒTIC, COLAU CONTRA CERDÀ
Primer de tot, no estan permesos els títols de temes en majúscula.
Segona, aquest article és manipulador. Dir que Colau es carrega els plans de Cerdà i no ser objectiu com per veure que qui sí ho va fer va ser Porcioles, és voler manipular, cansa bastant ja tirar tota la cavalleria a una sola persona, quan en dècades, aquí ningú plantejava ni tenir illes interiors (que colau no ha estat la primera en fer-ho), però d'aquí a dir que es vol carregar tot el què volia Cerdà... És com dir que vol enderrocar les illes de cases planejades, jo ja estic avorrida de la poca objectivitat d'alguns periodistes, arquitectes... Fer-ho tot com volia Cerdà és difícil, però no és carregar-se tot. La resta, en Renfe 445 ja ho ha explicat força bé, no cal repetir.
Segona, aquest article és manipulador. Dir que Colau es carrega els plans de Cerdà i no ser objectiu com per veure que qui sí ho va fer va ser Porcioles, és voler manipular, cansa bastant ja tirar tota la cavalleria a una sola persona, quan en dècades, aquí ningú plantejava ni tenir illes interiors (que colau no ha estat la primera en fer-ho), però d'aquí a dir que es vol carregar tot el què volia Cerdà... És com dir que vol enderrocar les illes de cases planejades, jo ja estic avorrida de la poca objectivitat d'alguns periodistes, arquitectes... Fer-ho tot com volia Cerdà és difícil, però no és carregar-se tot. La resta, en Renfe 445 ja ho ha explicat força bé, no cal repetir.
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Ja ho teniu en minúscula; desconeixia la prohibició. Salut!
Cadascú defensa la seva posició, però cal tenir sempre present que la opinió de bons arquitectes poden ajudar a un equip de govern municipal, sense arquitectes de referència, que estan portant a la ciutat a una mediocritat, quan no fa masses anys, Barcelona era la gran ciutat del disseny.
Així com ara amb l'Ada Colau, tenim un equip molt medicre, començant per l'arquitecte en cap, En Xavier Matilla; només cal veure en època del gran alcalde, En Pasqual Maragall, qui vam tenir d'arquitecte en cap, l'Oriol Bohigas.
El tema del tramvia, no era, ni forma part de l'article, només és parla de l'Eixample.
No veig el perquè ho treieu, personalment he estat un defensor del tram per Barcelona. Salut!
Cadascú defensa la seva posició, però cal tenir sempre present que la opinió de bons arquitectes poden ajudar a un equip de govern municipal, sense arquitectes de referència, que estan portant a la ciutat a una mediocritat, quan no fa masses anys, Barcelona era la gran ciutat del disseny.
Així com ara amb l'Ada Colau, tenim un equip molt medicre, començant per l'arquitecte en cap, En Xavier Matilla; només cal veure en època del gran alcalde, En Pasqual Maragall, qui vam tenir d'arquitecte en cap, l'Oriol Bohigas.
El tema del tramvia, no era, ni forma part de l'article, només és parla de l'Eixample.
No veig el perquè ho treieu, personalment he estat un defensor del tram per Barcelona. Salut!
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Agència Catalana de Noticies - Barcelona
Quatre exalcaldes de Barcelona han situat la necessitat de “retrobar el pacte” a l’esfera política com un dels grans reptes de la capital catalana per als propers anys. En un debat organitzat per ‘Barcelona Tribuna’, Narcís Serra, Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias han coincidit en diagnosticar el “mal ambient polític” que hi ha tant a la política catalana com barcelonina i han assegurat que cal buscar el “consens” i els “punts en comú” per repensar el model de ciutat que ha de tenir Barcelona. Precisament l’experiència de la pandèmia creuen que pot ser una oportunitat per replantejar i reorganitzar algunes qüestions, com poden ser el transport públic o l’urbanisme, però tots coincideixen que “cal acabar amb el ‘o blanc o negre’”.
Els exalcaldes han reivindicat el pacte com a eina per tirar endavant polítiques i projectes i han assegurat que com a capital catalana Barcelona ha de jugar un paper important en aquest canvi en la política. “Barcelona ha de ser el laboratori de la nova trobada dels catalans”, ha resumit Hereu.
Durant el debat, al que han assistit tots els exalcaldes barcelonins des del restabliment de la democràcia a excepció de Pasqual Maragall, els exbatlles han reiterat en diverses ocasions que entre ells es poden “posar d’acord en pràcticament tot” menys en el debat nacional, que ha centrat part del col·loqui.
Quatre exalcaldes de Barcelona han situat la necessitat de “retrobar el pacte” a l’esfera política com un dels grans reptes de la capital catalana per als propers anys. En un debat organitzat per ‘Barcelona Tribuna’, Narcís Serra, Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias han coincidit en diagnosticar el “mal ambient polític” que hi ha tant a la política catalana com barcelonina i han assegurat que cal buscar el “consens” i els “punts en comú” per repensar el model de ciutat que ha de tenir Barcelona. Precisament l’experiència de la pandèmia creuen que pot ser una oportunitat per replantejar i reorganitzar algunes qüestions, com poden ser el transport públic o l’urbanisme, però tots coincideixen que “cal acabar amb el ‘o blanc o negre’”.
Els exalcaldes han reivindicat el pacte com a eina per tirar endavant polítiques i projectes i han assegurat que com a capital catalana Barcelona ha de jugar un paper important en aquest canvi en la política. “Barcelona ha de ser el laboratori de la nova trobada dels catalans”, ha resumit Hereu.
Durant el debat, al que han assistit tots els exalcaldes barcelonins des del restabliment de la democràcia a excepció de Pasqual Maragall, els exbatlles han reiterat en diverses ocasions que entre ells es poden “posar d’acord en pràcticament tot” menys en el debat nacional, que ha centrat part del col·loqui.
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Benvolguts
Un altre gran urbanista de l'equip d'En Pasqual Maragall, En José Antonio Acebillo, critica durament l'urbanisme caòtic impulsat darrerament per l'equip de govern municipal
Un contundent article publicat a la Vanguardia
Barcelona no merece un paraurbanismo tan cutre
José Antonio Acebillo
22/02/2021 23:33Actualizado a 23/02/2021 00:59
A estas alturas, es obvio que la conjunción entre la crisis económica y la pandemia genera una crisis sistémica de consecuencias tan imprevisibles que tal vez nos está señalando el final de una época.
Pero, desgraciadamente, en periodos de tanta incertidumbre y confusión, no todos arriman el hombro del mismo modo. Hay personas y grupos que entre la espesa niebla ven grietas por las que poder colar no revoluciones, ni renacimientos, sino simples posicionamientos tácticos que como bombas de relojería explotarán y despejarán el camino para ocupar, llegado el momento y una vez superada la pandemia, lapole position en una futura confrontación. ¡A río revuelto, ganancia de pescadores!
Son los populismos demagógicos, de derechas y de izquierdas, iniciados en Estados Unidos en los setenta a base de devaluar el concepto de sociedad civil, hábilmente difundidos por los nuevos telepredicadores, apoyados entonces por el hiperliberalismo de Reagan, que tanto concuerdan, a través de Trump, Salvini o Bolsonaro, con la coyuntura actual, tan condicionada por la manipulación y la posverdad.
Este tipo de populismo nada tiene que ver con los anteriores. Denota una gran amnesia ideológica propiciada por su decisión de im-pensar la historia, pero precisa de un caldo de cultivo para desarrollarlo con facilidad. El denominado urbanismo táctico, anclado en el populismo demagógico y resguardado coyunturalmente bajo el paraguas de la covid, es la táctica elegida.
El urbanismo táctico, propiciado por el populismo demagógico, no es ningún invento. Su fobia por lo urbano ya fue argumentada por el Desurbanismo, una corriente urbanística desarrollada durante 1929-1930 en la Rusia soviética que decía: “No se trata de transformar el campo en ciudad, ni de reducir su dimensión, sino de dispersarla lo más posible a fin de eliminar la ciudad en general”. No se trata de combinar de otro modo la ciudad y el campo... ni de conciliar el campo y la ciudad... se trata de “una nueva deslocalización de la humanidad”.
Semejante barbaridad, fruto de la mala interpretación urbanística del conflicto campo/ciudad tan vehemente analizado por Marx y Engels, no tuvo ningún éxito, y se estrelló cuando su proyecto estrella Moscú, Ciudad Verde, intentó disolver la capital. Entonces Stalin entendió que ni con el capitalismo ni con el comunismo era socioeconómicamente factible un territorio sin la movilidad adecuada y decidió encargar a Ford la producción masiva de automóviles, camiones y tractores (200.000 vehículos al año), que implicó la construcción en Stalingrado de la mayor fábrica de vehículos del mundo (40.000 por año).
De estas experiencias deberíamos sacar algunas conclusiones: ¡es necesario un modelo de movilidad que propicie el nivel de producción capaz de garantizar el stock de capital suficiente para poder implementar las políticas de bienestar! Y también que ¡los intentos de naturalizar la ciudad mediante soluciones estrambóticas ajenas a su cultura (huertos urbanos, jardines verticales, plantas en los alcorques, decoración verde…) solo contribuyen a su desnaturalización y a su degradación ecológica!, pues está demostrado que el verde urbano, ¡no los árboles!, suele producir un balance ecológicamente negativo, porque su mantenimiento casi siempre implica una producción de CO2superior al que es capaz de absorber.
En este sentido, antes de pensar en un nuevo Plan Cerdà del siglo XXI, los responsables del urbanismo barcelonés deberían explotar al máximo su potencial y ser consecuentes con su idea original, por ejemplo, intensificando la implementación en los patios de manzana de jardines públicos que, dotados de abundante arbolado y wifi gratuito, promoverán mayor eficiencia social.
El urbanismo táctico, propiciado por el populismo demagógico, desconfía de la idea moderna de progreso humano y en aras de su idea, más emocional que científica, sobre el decrecimiento, desprecia la producción a cualquier escala (emprendedores o empresas), propiciando una sociedad altamente subvencionada que a medio plazo generará una “proletarización de las clases medias”, un estatus deseable para el populismo demagógico porque gestionará las reivindicaciones que ellos mismos han provocado al despreciar la generación de riqueza.
El populismo demagógico que alimenta al urbanismo táctico “sustituye la argumentación científicamente razonada por el relato emocional” (Walter Benjamin ya nos advirtió que esta opción era nefasta para el progreso ideológico) y abusa de una argumentación tautológica que convierte la subjetividad en un concepto determinista a fin de asegurar el protagonismo de una cierta individualidad que entiende moldeable, blanqueando conductas como “el fin justifica los medios” o el “todo vale”, actitudes inadmisibles en una sociedad que aspira a rearmarse ideológicamente sin perder sus valores ético-morales y que distingue claramente entre el ¿qué se hace? y el ¿cómo se hace? Por eso, para vestir al santo recoge parcialmente y fuera de contexto algunas tesis de Foucault que entienden “la subjetividad como una táctica aleccionadora y generadora de técnicas capaces de conseguir individuos disciplinados”, y aquellas de Guattari que señalan que “el subjetivismo se puede manipular y producir masivamente mediante instrumentos como los medios de comunicación, la publicidad, las encuestas y los sondeos, capaces de prefabricar opiniones y narrativas estereotipadas”. Ahora, el problema no es solo que los bloques de hormigón en las calles del Eixample sean peligrosos y feos, sino constatar que su presencia apunta a un modelo urbano donde el diseño, la creatividad y la productividad no tienen cabida.
El urbanismo táctico propiciado por el populismo demagógico utiliza las infraestructuras y el espacio urbano para agudizar la fobia por lo urbano, pero no como escenario de movilidad interactiva ni de confrontación de nuevas ideas y proyectos. Al ver las infraestructuras como algo faraónico y superfluo, no valoran que por su condición de capital social fijo, el raquitismo infraestructural debilita a la sociedad civil, porque limita su capacidad operativa y creativa.
Esta actitud explica su apriorística inhibición propositiva y su tendencia del “no a todo”.
Frente a esta actitud hay que actuar proactiva y propositivamente: hay que discriminar el coche que contamina respecto del que no lo hace y priorizar la movilidad necesaria para garantizar la productividad y la interacción social; establecer medidas para contribuir a mejorar las telecomunicaciones; promover una plataforma energética a escala urbana porque las medidas sugeridas por el eslogan “la revolución de los tejados” tendrán problemas de implementación en ciudades patrimonialmente exigentes como Barcelona; explorar las actuales circunstancias económicas y urbanísticas para construir masivamente nuevas tipologías de viviendas para habitar y trabajar; establecer, en colaboración con la Autoritat Portuària, las condiciones que permitan racionalmente el turismo de cruceros; propiciar el modelo turístico más adecuado para salvaguardar su rol socioeconómico (más del 12% del PIB); actuar con más convicción a favor del Mobile y los salones internacionales; dejar de estigmatizar y replantear el zoo (solo la tradición zoológica de Barcelona y el buen hacer de sus empleados explican que, a pesar de todo, sea visitado anualmente por un millón de niños); reciclar la totalidad (19 m3) de las aguas depuradas porque permitiría reducir más del 60% la importación de agua de los dos ríos, y resolver definitivamente la incertidumbre de su suministro… En definitiva, apostar sin titubeos por la innovación urbana. Por cierto, ¿es el tranvía decimonónico el transporte más adecuado para el siglo XXI? ¿Su presencia es compatible, por seguridad, con un ajardinamiento más intenso de la Diagonal?
En realidad, tal como hoy lo conocemos, el llamado urbanismo táctico ni se puede considerar una estrategia disciplinar ni es el instrumento que Barcelona necesita para renacer. Solo es una forma de paraurbanismo cutre, que lamina la iniciativa de la sociedad civil y menosprecia la sensibilidad cultural, que, si perdura y no se corrige, acarreará a corto plazo graves consecuencias socioeconómicas para la ciudad y para el país, precisamente cuando más necesitamos una capital fuerte, resiliente y creativa.
¡La ciudad no es una aporía y, desde luego, es cultural y genéticamente incomprensible actuar como si Barcelona lo fuese! Por eso los responsables de esta patología urbana deben rectificar y propiciar una mayor empatía con la sociedad civil.
Un altre gran urbanista de l'equip d'En Pasqual Maragall, En José Antonio Acebillo, critica durament l'urbanisme caòtic impulsat darrerament per l'equip de govern municipal
Un contundent article publicat a la Vanguardia
Barcelona no merece un paraurbanismo tan cutre
José Antonio Acebillo
22/02/2021 23:33Actualizado a 23/02/2021 00:59
A estas alturas, es obvio que la conjunción entre la crisis económica y la pandemia genera una crisis sistémica de consecuencias tan imprevisibles que tal vez nos está señalando el final de una época.
Pero, desgraciadamente, en periodos de tanta incertidumbre y confusión, no todos arriman el hombro del mismo modo. Hay personas y grupos que entre la espesa niebla ven grietas por las que poder colar no revoluciones, ni renacimientos, sino simples posicionamientos tácticos que como bombas de relojería explotarán y despejarán el camino para ocupar, llegado el momento y una vez superada la pandemia, lapole position en una futura confrontación. ¡A río revuelto, ganancia de pescadores!
Son los populismos demagógicos, de derechas y de izquierdas, iniciados en Estados Unidos en los setenta a base de devaluar el concepto de sociedad civil, hábilmente difundidos por los nuevos telepredicadores, apoyados entonces por el hiperliberalismo de Reagan, que tanto concuerdan, a través de Trump, Salvini o Bolsonaro, con la coyuntura actual, tan condicionada por la manipulación y la posverdad.
Este tipo de populismo nada tiene que ver con los anteriores. Denota una gran amnesia ideológica propiciada por su decisión de im-pensar la historia, pero precisa de un caldo de cultivo para desarrollarlo con facilidad. El denominado urbanismo táctico, anclado en el populismo demagógico y resguardado coyunturalmente bajo el paraguas de la covid, es la táctica elegida.
El urbanismo táctico, propiciado por el populismo demagógico, no es ningún invento. Su fobia por lo urbano ya fue argumentada por el Desurbanismo, una corriente urbanística desarrollada durante 1929-1930 en la Rusia soviética que decía: “No se trata de transformar el campo en ciudad, ni de reducir su dimensión, sino de dispersarla lo más posible a fin de eliminar la ciudad en general”. No se trata de combinar de otro modo la ciudad y el campo... ni de conciliar el campo y la ciudad... se trata de “una nueva deslocalización de la humanidad”.
Semejante barbaridad, fruto de la mala interpretación urbanística del conflicto campo/ciudad tan vehemente analizado por Marx y Engels, no tuvo ningún éxito, y se estrelló cuando su proyecto estrella Moscú, Ciudad Verde, intentó disolver la capital. Entonces Stalin entendió que ni con el capitalismo ni con el comunismo era socioeconómicamente factible un territorio sin la movilidad adecuada y decidió encargar a Ford la producción masiva de automóviles, camiones y tractores (200.000 vehículos al año), que implicó la construcción en Stalingrado de la mayor fábrica de vehículos del mundo (40.000 por año).
De estas experiencias deberíamos sacar algunas conclusiones: ¡es necesario un modelo de movilidad que propicie el nivel de producción capaz de garantizar el stock de capital suficiente para poder implementar las políticas de bienestar! Y también que ¡los intentos de naturalizar la ciudad mediante soluciones estrambóticas ajenas a su cultura (huertos urbanos, jardines verticales, plantas en los alcorques, decoración verde…) solo contribuyen a su desnaturalización y a su degradación ecológica!, pues está demostrado que el verde urbano, ¡no los árboles!, suele producir un balance ecológicamente negativo, porque su mantenimiento casi siempre implica una producción de CO2superior al que es capaz de absorber.
En este sentido, antes de pensar en un nuevo Plan Cerdà del siglo XXI, los responsables del urbanismo barcelonés deberían explotar al máximo su potencial y ser consecuentes con su idea original, por ejemplo, intensificando la implementación en los patios de manzana de jardines públicos que, dotados de abundante arbolado y wifi gratuito, promoverán mayor eficiencia social.
El urbanismo táctico, propiciado por el populismo demagógico, desconfía de la idea moderna de progreso humano y en aras de su idea, más emocional que científica, sobre el decrecimiento, desprecia la producción a cualquier escala (emprendedores o empresas), propiciando una sociedad altamente subvencionada que a medio plazo generará una “proletarización de las clases medias”, un estatus deseable para el populismo demagógico porque gestionará las reivindicaciones que ellos mismos han provocado al despreciar la generación de riqueza.
El populismo demagógico que alimenta al urbanismo táctico “sustituye la argumentación científicamente razonada por el relato emocional” (Walter Benjamin ya nos advirtió que esta opción era nefasta para el progreso ideológico) y abusa de una argumentación tautológica que convierte la subjetividad en un concepto determinista a fin de asegurar el protagonismo de una cierta individualidad que entiende moldeable, blanqueando conductas como “el fin justifica los medios” o el “todo vale”, actitudes inadmisibles en una sociedad que aspira a rearmarse ideológicamente sin perder sus valores ético-morales y que distingue claramente entre el ¿qué se hace? y el ¿cómo se hace? Por eso, para vestir al santo recoge parcialmente y fuera de contexto algunas tesis de Foucault que entienden “la subjetividad como una táctica aleccionadora y generadora de técnicas capaces de conseguir individuos disciplinados”, y aquellas de Guattari que señalan que “el subjetivismo se puede manipular y producir masivamente mediante instrumentos como los medios de comunicación, la publicidad, las encuestas y los sondeos, capaces de prefabricar opiniones y narrativas estereotipadas”. Ahora, el problema no es solo que los bloques de hormigón en las calles del Eixample sean peligrosos y feos, sino constatar que su presencia apunta a un modelo urbano donde el diseño, la creatividad y la productividad no tienen cabida.
El urbanismo táctico propiciado por el populismo demagógico utiliza las infraestructuras y el espacio urbano para agudizar la fobia por lo urbano, pero no como escenario de movilidad interactiva ni de confrontación de nuevas ideas y proyectos. Al ver las infraestructuras como algo faraónico y superfluo, no valoran que por su condición de capital social fijo, el raquitismo infraestructural debilita a la sociedad civil, porque limita su capacidad operativa y creativa.
Esta actitud explica su apriorística inhibición propositiva y su tendencia del “no a todo”.
Frente a esta actitud hay que actuar proactiva y propositivamente: hay que discriminar el coche que contamina respecto del que no lo hace y priorizar la movilidad necesaria para garantizar la productividad y la interacción social; establecer medidas para contribuir a mejorar las telecomunicaciones; promover una plataforma energética a escala urbana porque las medidas sugeridas por el eslogan “la revolución de los tejados” tendrán problemas de implementación en ciudades patrimonialmente exigentes como Barcelona; explorar las actuales circunstancias económicas y urbanísticas para construir masivamente nuevas tipologías de viviendas para habitar y trabajar; establecer, en colaboración con la Autoritat Portuària, las condiciones que permitan racionalmente el turismo de cruceros; propiciar el modelo turístico más adecuado para salvaguardar su rol socioeconómico (más del 12% del PIB); actuar con más convicción a favor del Mobile y los salones internacionales; dejar de estigmatizar y replantear el zoo (solo la tradición zoológica de Barcelona y el buen hacer de sus empleados explican que, a pesar de todo, sea visitado anualmente por un millón de niños); reciclar la totalidad (19 m3) de las aguas depuradas porque permitiría reducir más del 60% la importación de agua de los dos ríos, y resolver definitivamente la incertidumbre de su suministro… En definitiva, apostar sin titubeos por la innovación urbana. Por cierto, ¿es el tranvía decimonónico el transporte más adecuado para el siglo XXI? ¿Su presencia es compatible, por seguridad, con un ajardinamiento más intenso de la Diagonal?
En realidad, tal como hoy lo conocemos, el llamado urbanismo táctico ni se puede considerar una estrategia disciplinar ni es el instrumento que Barcelona necesita para renacer. Solo es una forma de paraurbanismo cutre, que lamina la iniciativa de la sociedad civil y menosprecia la sensibilidad cultural, que, si perdura y no se corrige, acarreará a corto plazo graves consecuencias socioeconómicas para la ciudad y para el país, precisamente cuando más necesitamos una capital fuerte, resiliente y creativa.
¡La ciudad no es una aporía y, desde luego, es cultural y genéticamente incomprensible actuar como si Barcelona lo fuese! Por eso los responsables de esta patología urbana deben rectificar y propiciar una mayor empatía con la sociedad civil.
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Molt de text per una pataleta, i vaja, la punteta anti tramvia tampoc m'ha sorprès.
Un munt de ciutats arreu del món fent aquest tipus d'urbanisme, i aquí aquesta gent plorant pels seus carrers/autopistes amb 3 - 4 carrils de circulació. Que si tot això ens molesta, posem el verd dins les illes de l'eixample i amb una antena wifi i ens entretenim tots allà tancats per no molestar!
Un munt de ciutats arreu del món fent aquest tipus d'urbanisme, i aquí aquesta gent plorant pels seus carrers/autopistes amb 3 - 4 carrils de circulació. Que si tot això ens molesta, posem el verd dins les illes de l'eixample i amb una antena wifi i ens entretenim tots allà tancats per no molestar!
El metro de Barcelona amb motoristes!
-
- N9
- Posts: 2271
- Joined: Sunday 17/07/2011 20:23
- Facebook: Mikel Eric Redondo Santoyo (Pluma de Hierro)
- Location: Tota TUS excepte: 11,80,23
- Contact:
Re: URBANISME CAÒTIC, COLAU CONTRA CERDÀ
No haurìa d'entrar a debat (jo) per puntualitzo dues coses.metring wrote: ↑Tuesday 15/12/2020 10:25 Primer de tot, no estan permesos els títols de temes en majúscula.
Segona, aquest article és manipulador. Dir que Colau es carrega els plans de Cerdà i no ser objectiu com per veure que qui sí ho va fer va ser Porcioles, és voler manipular, cansa bastant ja tirar tota la cavalleria a una sola persona, quan en dècades, aquí ningú plantejava ni tenir illes interiors (que colau no ha estat la primera en fer-ho), però d'aquí a dir que es vol carregar tot el què volia Cerdà... És com dir que vol enderrocar les illes de cases planejades, jo ja estic avorrida de la poca objectivitat d'alguns periodistes, arquitectes... Fer-ho tot com volia Cerdà és difícil, però no és carregar-se tot. La resta, en Renfe 445 ja ho ha explicat força bé, no cal repetir.
Primer: Si els articles publicats en aquest fil et semblen sospitosos de manipulació, no pots dir al-legrement ni Frank ni tu qui durant el confinament es vaig demostrar qui vaig baixar la contaminació a la ciutat: aquesta informació vaig dir-la els mateixos mitjans de comunicació qui van parlar de aquests articles: no pots escollir arbitràriament qui diu la veritat i quins la mentida.
Segon: sempre hauríem -per no dir CAL- demostrar tant quin defén una notícia com quin la rebutja per qui està a favor o en contra de la mateixa. I si donàs un bon argument amb links d'altres notícies qui sustenten la teva postura, millor qu'una simple afirmació i prou. Amb esto no vol dir qui estigui a favor o en contra de aquest articles, nomès vol dir que si es rebutgen, es demostri l'afirmació.
Jo també pot dir qui a lá ciutat hj ha contaminació atmosfèrica per fases llançàts per hidroavions. La plataforma Guardacielos, els notícies de geoingenieria, la pròpia AEMET admite que modifica de forma artificial el temps en la seva web (veure modificació artificial del temps). Sobre el debat de si els avions fumiguen O no hi ha un debat obert fa anys. Es pot estar a favor o en contra del mateix modo qui es pot afirmar o rebutjar aquest articles.
Amb respecte al temps, la web Cambio-16 (em sorprèn que siguis existeix per qui Diario16 va desaparéixer) aporta una informació completa. Veritat o mentida hi ha. Pots per tant dir amb res mès que la contaminació vaig baixar per qu-hauria menys cotxes? En quins fonaments es pot sustentar això? En l'AEMET qui encara no ha pogut dir si el huracà Glòria, la tempesta Filomena O altres eran azar o manipulaciò intencionat? Si els polítics tenen una credibilitat qüestionable i l'estat espanyol està en el punt de mira, creiem que l'AEMET O els mitjans de comunicació van ser creïbles cent per cent?
Los tiempos de Calígula se van acabando... Según la Historia, en el 41 vino Claudio. Vamos a ver si es verdad. Al menos para una parte...
- 122-042-132
- N9
- Posts: 1659
- Joined: Sunday 05/10/2008 12:30
- Location: (Barcelona CAT, Houston TX, Washington DC)
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Acebillo insta a la societat civil a denunciar a l' Ajuntament de Barcelona
L'exarquitecte en cap del Consistori apel·la a la justicia per a revertir l' urbanisme tàctic a la capital catalana
Publicat a La Vanguardia. 30 de juny de 2021
Interessants punts de vista, a veure què en penseu? . Salut! Conferencia de Josep cebillo en el Cercle del Liceu- LLatzer Moix, y Josep Acebillo-Foto Ana Jiménez
Llàtzer Moix conversa amb José Antonio Acebillo als salons del Cercle del Liceu
Barreres New Jersey, coixí berlinès, superilles ... són alguns conceptes urbanístics ja familiars per a la ciutadania barcelonina que no només generen controvèrsia sinó també preocupació. Una de les veus més crítiques de l'urbanisme tàctic, José Antonio Acebillo, el que va ser arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona entre 1999 i 2003, va apel·lar ahir la societat civil a interposar un recurs jurídic contra les accions impulsades pel consistori en aquest camp. "S'ha de parar perquè correm el risc que aquesta inseguretat jurídica, que ja és patent, arribi a límits insuportables", va afirmar l'urbanista ahir durant el col·loqui Barcelona es mereix un urbanisme, organitzat pel Cercle de Liceu. "No és un problema de coloraines, no és un problema reversible, és un problema estructural", ha afegit l'urbanista.
La interessant xerrada, moderada pel subdirector de La Vanguardia i crític d'arquitectura Llàtzer Moix, va servir per reflexionar sobre el model urbanístic de la ciutat, peça clau per contribuir a la recuperació de Barcelona i afrontar els reptes futurs de la capital catalana després de la pandèmia . Un dels temes que es van abordar va ser la dicotomia plantejada entre economia i ecologia. "Converteix en antagònics aquests conceptes, sense els quals la societat no pot transitar, és el populisme demagògic de l'esquerra, és una dialèctica inadmissible que es planteja a Barcelona, però a Madrid passa el mateix, la dialèctica fatal és entre socialisme i democràcia" , ha assenyalat Acebillo. El col·loqui va generar una gran expectació i entre els assistents va estar Javier Godó, comte de Godó i editor de La Vanguardia.
L'arquitecte es va mostrar crític amb el model urbanístic imperant i va defensar una política ¬municipal de recuperació dels interiors d'illa de l'Eixample amb l'objectiu de transformar-se en espais per al gaudi ciutadà i generar noves zones enjardinades, una vegada que els usos inicials industrials a aquests espais han quedat obsolets. En aquest sentit, l'urbanista va assegurar que té comptabilitzades més de 400 illes a la ciutat que es podrien reutilitzar com jardí pel que ha defensat que "l'Eixample ha de mantenir els quatre carrils, la vorada, els arbres i, per descomptat, els edificis ".
També va posar d'exemple urbà l'Eixample com a motor econòmic de Barcelona i de Catalunya. "Si a l'Eixample el trànsit queda restringit per sobre de determinats límits deixés de tenir l'efecte crida sobre les oficines que vénen de fora. És un tema molt important perquè l'Eixample ha assumit un paper en l'economia de Barcelona que cap ciutat ha estat capaç de fer ", ha destacat. "No ens mereixem l'urbanisme que no estan donant. Si continuem per aquesta via anirem cap enrere ", va concloure l'ex arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona.
A la fi de l'acte, Francisco Gaudier, president de l'Cercle d'Liceu, va llançar la idea de crear una plataforma de la societat civil que replantegés el model urbanístic actual. Per la seva banda, José García Reyes, vicepresident segon de l'Cercle d'Liceu, va posar en valor els anys de la transformació olímpica de la ciutat i la seva importància econòmica per catapultarla a l'esfera internacional encara que va lamentar que avui és un altre el panorama. García Reyes va finalitzar la seva intervenció parafrasejant l'arquitecte Le Corbusier: "Els materials de planejament de la ciutat són: cel, espai, arbres, acer i ciment. En aquest ordre i en aquesta jerarquia ".
L'exarquitecte en cap del Consistori apel·la a la justicia per a revertir l' urbanisme tàctic a la capital catalana
Publicat a La Vanguardia. 30 de juny de 2021
Interessants punts de vista, a veure què en penseu? . Salut! Conferencia de Josep cebillo en el Cercle del Liceu- LLatzer Moix, y Josep Acebillo-Foto Ana Jiménez
Llàtzer Moix conversa amb José Antonio Acebillo als salons del Cercle del Liceu
Barreres New Jersey, coixí berlinès, superilles ... són alguns conceptes urbanístics ja familiars per a la ciutadania barcelonina que no només generen controvèrsia sinó també preocupació. Una de les veus més crítiques de l'urbanisme tàctic, José Antonio Acebillo, el que va ser arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona entre 1999 i 2003, va apel·lar ahir la societat civil a interposar un recurs jurídic contra les accions impulsades pel consistori en aquest camp. "S'ha de parar perquè correm el risc que aquesta inseguretat jurídica, que ja és patent, arribi a límits insuportables", va afirmar l'urbanista ahir durant el col·loqui Barcelona es mereix un urbanisme, organitzat pel Cercle de Liceu. "No és un problema de coloraines, no és un problema reversible, és un problema estructural", ha afegit l'urbanista.
La interessant xerrada, moderada pel subdirector de La Vanguardia i crític d'arquitectura Llàtzer Moix, va servir per reflexionar sobre el model urbanístic de la ciutat, peça clau per contribuir a la recuperació de Barcelona i afrontar els reptes futurs de la capital catalana després de la pandèmia . Un dels temes que es van abordar va ser la dicotomia plantejada entre economia i ecologia. "Converteix en antagònics aquests conceptes, sense els quals la societat no pot transitar, és el populisme demagògic de l'esquerra, és una dialèctica inadmissible que es planteja a Barcelona, però a Madrid passa el mateix, la dialèctica fatal és entre socialisme i democràcia" , ha assenyalat Acebillo. El col·loqui va generar una gran expectació i entre els assistents va estar Javier Godó, comte de Godó i editor de La Vanguardia.
L'arquitecte es va mostrar crític amb el model urbanístic imperant i va defensar una política ¬municipal de recuperació dels interiors d'illa de l'Eixample amb l'objectiu de transformar-se en espais per al gaudi ciutadà i generar noves zones enjardinades, una vegada que els usos inicials industrials a aquests espais han quedat obsolets. En aquest sentit, l'urbanista va assegurar que té comptabilitzades més de 400 illes a la ciutat que es podrien reutilitzar com jardí pel que ha defensat que "l'Eixample ha de mantenir els quatre carrils, la vorada, els arbres i, per descomptat, els edificis ".
També va posar d'exemple urbà l'Eixample com a motor econòmic de Barcelona i de Catalunya. "Si a l'Eixample el trànsit queda restringit per sobre de determinats límits deixés de tenir l'efecte crida sobre les oficines que vénen de fora. És un tema molt important perquè l'Eixample ha assumit un paper en l'economia de Barcelona que cap ciutat ha estat capaç de fer ", ha destacat. "No ens mereixem l'urbanisme que no estan donant. Si continuem per aquesta via anirem cap enrere ", va concloure l'ex arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona.
A la fi de l'acte, Francisco Gaudier, president de l'Cercle d'Liceu, va llançar la idea de crear una plataforma de la societat civil que replantegés el model urbanístic actual. Per la seva banda, José García Reyes, vicepresident segon de l'Cercle d'Liceu, va posar en valor els anys de la transformació olímpica de la ciutat i la seva importància econòmica per catapultarla a l'esfera internacional encara que va lamentar que avui és un altre el panorama. García Reyes va finalitzar la seva intervenció parafrasejant l'arquitecte Le Corbusier: "Els materials de planejament de la ciutat són: cel, espai, arbres, acer i ciment. En aquest ordre i en aquesta jerarquia ".
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Acabo de descobrir aquest fil, em sembla un article interessant. Jo diria que les ciutats d'avui no son les de fa més de 150 anys, tenim necessitats i problemes diferents. L'idea de la "neutralitat" justament va ser aniquilada per la motorització masiva, moooolt de temps abans de la Colau. Per molt que li volem festejar a Cerdà, i per moltes coses bones que tenia el seu pla, el tema dels carrers tots iguals sense jerarquia avui no es idòni. Avui val mes prioritzar per eixos, peatonals, de transport públic, i per cotxes.
Em sobta que aquest senyor fa dues grans fal•làcies: primer, si es ancià i no pot anar eb bici, té una oferta amplíssima de transport públic, sobre tot a l'eixample.
Segon, un dels raonaments de Cerdà sobre l'eixample va ser precisament facilitar l'implantació dels tramvies. En contra de les mil i una teories apòcrifes sobre el per què de les illes octagonals, Cerdà mateix va dir que era per permetre girs de tramvies (el li deia "locomotoras domesticadas").
Dic jo que si fem purisme de Cerdà ho fem be.
Em sobta que aquest senyor fa dues grans fal•làcies: primer, si es ancià i no pot anar eb bici, té una oferta amplíssima de transport públic, sobre tot a l'eixample.
Segon, un dels raonaments de Cerdà sobre l'eixample va ser precisament facilitar l'implantació dels tramvies. En contra de les mil i una teories apòcrifes sobre el per què de les illes octagonals, Cerdà mateix va dir que era per permetre girs de tramvies (el li deia "locomotoras domesticadas").
Dic jo que si fem purisme de Cerdà ho fem be.
- Guigui
- Administrador
- Posts: 23736
- Joined: Sunday 26/02/2006 18:02
- Location: Penitents L3 (Barcelona)
Línes de bus desvirtuades
Ara no em ficaré a debatre si la definició d'usos concrets per a cada carrer de l'Eixample és idònia o no, perquè he sentit arguments vàlids en tots dos sentits; però el que sí em sembla un despropòsit és pretendre fer circular les línies d'autobús amb els dos sentits separats per 500 metres (3 illes), per no parlar de les voltes absurdes que han de fer a vegades per circumval·lar "espais ciutadans" (o algun altre invent semàntic semblant). Per tant, o circulen per carrers contigus, o es fan eixos prioritaris de dos sentits, si més no per als autobusos. Tot plegat amb prioritat semafòrica.
I tot això no és ciència-ficció que calgui implantar a les palpentes, seguint el principi de prova i error. El que he exposat al paràgraf anterior es pot estudiar perfectament des d'un despatx qualificat, atenent a les diferents dades de trànsit que s'obtenen sobre el terreny.
I tot això no és ciència-ficció que calgui implantar a les palpentes, seguint el principi de prova i error. El que he exposat al paràgraf anterior es pot estudiar perfectament des d'un despatx qualificat, atenent a les diferents dades de trànsit que s'obtenen sobre el terreny.
a: Preposició que indica lloc, temps, atribut, etc.
ha: 3a persona singular del present indicatiu del verb haver
Sense educació no hi ha democràcia.
ha: 3a persona singular del present indicatiu del verb haver
Sense educació no hi ha democràcia.
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Estic totalment d'acord amb el que dius, es una cosa que jo també vaig criticar molt quan van començar a implantar la NXB. El problema es que no van voler fer eixos enfocats al bus, sino ficar el bus amb els cotxes, mantenint l'ona semafòrica que obliga el bus a menjar-se un semàfor vermell a cada parada. De cara a la mobilitat penso que això ha estat el pitjor error del projecte de superilles. La solució òbvia era establir carrers de dos sentits pensats primordialment pel bus (per exemple un vial bus de doble sentit, més un carril auxiliar per transit local), llavors la prioritat semafòrica hagués estat possible, encara mantenint fins a cert punt l'ona verda als carrers perpendiculars, subordinant el "carrer bus" a aquells carrers, excepte quan hagi de passar un bus. Això hagués estat una bona solució de compromís entre deixar certa facilitat als cotxes en els carrers pertinents, i donar prioritat al bus.
Si una cosa critico de la Colau i el projecte superilles (que soc conscient que ve d'abans) es que no ha volgut tractar el transport públic molt millor que al temps de Porcioles (on es van fer els primers carrils bus, tot sigui dit).
Si una cosa critico de la Colau i el projecte superilles (que soc conscient que ve d'abans) es que no ha volgut tractar el transport públic molt millor que al temps de Porcioles (on es van fer els primers carrils bus, tot sigui dit).
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Jo crec que el motiu de l'existència de l'autobús en sí és perquè dóna peu a una planificació massa ràpida, fins al punt que a molts municipis tenim masses línies sense cap rol definit i formant un plat d'espagueti caòtic. Això amb el tramvia i el trole no passava, perquè obligava a fer una planificació més exhaustiva (posar fils, subestacions, posar vies, parades etc). Al menys tot això que dic va des d'un punt de vista lògic.
Clar, al bus el fas passar per carrers que ja existeixen sense posar en llocs on ho requereixi carrils bus contrasentit o prioritat semafòrica (si us hi fixeu en el tema mobilitat reduïda, hi ha moltes parades que no estan adaptades, encara que la AMB està posant remei a tot això)i contribueixes a fer una xarxa molt complicada d'entendre.
De fet jo estic d'acord amb les superilles, però coi, o deixes que el transport públic penetri dins, o fas un carril bus contrasentit als carrers que fan costat amb les superilles. Fixeu-vos en el cas de la V9, podria tenir un rol més important si poses un carril bus contrasentit a Entença.
O per què no es pensa en reconvertir la xarxa de NXB a tramvia i fas una nova xarxa de tramvia urbana? Fixeu-vos que si ho traslladem al bus, tindriem aquestes equivalències:
NXB Tramvia = Bus Urbà TMB
Trambaix/Trambesòs = AMB:Bus Metropolità
Clar, al bus el fas passar per carrers que ja existeixen sense posar en llocs on ho requereixi carrils bus contrasentit o prioritat semafòrica (si us hi fixeu en el tema mobilitat reduïda, hi ha moltes parades que no estan adaptades, encara que la AMB està posant remei a tot això)i contribueixes a fer una xarxa molt complicada d'entendre.
De fet jo estic d'acord amb les superilles, però coi, o deixes que el transport públic penetri dins, o fas un carril bus contrasentit als carrers que fan costat amb les superilles. Fixeu-vos en el cas de la V9, podria tenir un rol més important si poses un carril bus contrasentit a Entença.
O per què no es pensa en reconvertir la xarxa de NXB a tramvia i fas una nova xarxa de tramvia urbana? Fixeu-vos que si ho traslladem al bus, tindriem aquestes equivalències:
NXB Tramvia = Bus Urbà TMB
Trambaix/Trambesòs = AMB:Bus Metropolità
frankrodriguez.net
signatura
signatura
Re: Urbanisme Caòtic, Colau contra Cerdà
Per desgràcia, refer les xarxes de tramvia del passat amb estàndars moderns d'infraestructura es molt car i no sempre val la pena.
Lo ideal penso que seria una serie d'eixos troncals convertits a tramvia: Diagonal, Gran Via, Paral•lel-Sants, Aribau/Muntaner, Bonanova-Ctra Esplugues. Crec que aquests cinc eixos serien realistes al llarg dels propers 20 anys. Pèro vaja, que ens anem del tema.
Lo ideal penso que seria una serie d'eixos troncals convertits a tramvia: Diagonal, Gran Via, Paral•lel-Sants, Aribau/Muntaner, Bonanova-Ctra Esplugues. Crec que aquests cinc eixos serien realistes al llarg dels propers 20 anys. Pèro vaja, que ens anem del tema.