El Periódico de Catalunya wrote:
Per on l'AVE passarà de llarg
• L'evolució del transport ferroviari ha deixat abandonades desenes d'estacions que abans formaven part del trajecte BCN-Madrid
• Algunes poblacions han quedat desertes al perdre el contacte amb el tren
EDWIN WINKELS
BARCELONA
Des que va néixer el 1943 a Santa María de Huerta (Sòria), a mig camí entre Madrid i Saragossa, Enrique Sánchez ha vist passar tota mena de trens. I molts. Incomptables. Recorda els TAF, les primeres locomotores dièsel que a partir del 1953 van començar a cobrir el trajecte entre Madrid i Barcelona i el van escurçar, de cop, de 14 a 10 hores. I els Talgo de Goicoechea i Oriol, aquelles bales de color vermell que van venir després.
Eren altres temps. "Ja passava per aquí la Nacional 2; però, com que no hi havia cotxes, sempre jugàvem descalços a la carretera. Tothom viatjava en tren, era l'únic mitjà de transport per a la gran majoria. Per a la gent i per a les mercaderies". Enrique ho explica a la barra de la cafeteria Estación, que regenta amb la seva dona, Palmira Luengo, a la que fa dècades era la plaça amb més vida d'un poble de 2.000 habitants. "Ara hi quedem quatre vells", diu (i en realitat són uns 400 residents).
El tren ja fa temps que va deixar de donar vida al poble. "Aquest bar el portem des de fa 28 anys i aleshores ja hi havia poc moviment". Ara, en un dia laborable passen dos combois en una direcció, cap a Aragó, i dos en l'altra, camí de Sigüenza. De divendres a diumenge n'hi ha un altre més. És normal que gairebé ningú pugi ni baixi en una estació sense personal, sense taquilla, sense ni tan sols un cartell amb els escassos horaris. Com acostuma a passar en bona part de les estacions que hi ha en el llarguíssim trajecte de més de 600 quilòmetres entre Madrid i Barcelona, són víctimes dels temps moderns, de l'automatització del control de trajecte per part d'Adif, però també estan afectades pel desinterès de Renfe al considerar-les línies poc rendibles. En total, en els quatre trams principals dels trens regionals (Madrid-Arcos de Jalón-Saragossa-Móra la Nova-Barcelona) hi ha 58 estacions, i la soledat i la desolació són habituals en la majoria d'elles, freqüentades, com a molt, per vuit trens diaris.
Locomotores de vapor
L'AVE connectarà aviat les dues capitals en dues hores i mitja sobre la seva nova plataforma, que en realitat té un trajecte que no varia gaire del que els directes cobrien a partir del 1894 pel tram de Casp de l'antiga companyia ferroviària MZA, quan trigaven una mica més de 16 hores. Els 30 anys anteriors, pel tram de Lleida i Manresa de la Compañía Norte i igualment en combois remolcats per locomotores de vapor, la durada del viatge en un exprés era de més de el riu Henares, després el Jalón i a partir de Saragossa segueix gairebé sempre l'Ebre fins a arribar a Móra la Nova. El visionari Francesc Gumà, director de la línia de tren de Valls a Vilanova i Barcelona, ja va tenir a finals del segle XIX una idea semblant a l'AVE actual: una via de tren que des de Valls agafava el camí més directe a Madrid, sense passar per Saragossa, sinó més cap al sud, però a causa de l'orografia això resultava inviable.
Així que Saragossa es va convertir en el gran eix entre Madrid i Barcelona, i d'això se'n va beneficiar la seva xarxa ferroviària. Però també aquí els temps passats eren millors. A més a més de la línia d'Ariza a Valladolid, va desaparèixer la de Puebla de Hijar a Tortosa --fonamental per als feixistes durant la guerra civil per proveir-se d'armes al front de l'Ebre--. Els seus rails van ser portats a la línia moribunda d'Osca a Canfranc, el canfranero.
Ara mana el cotxe
"Fa més de 30 anys que el tren va deixar de ser important aquí", explica José Carabaca, que viu en una casa davant de l'estació de Fuentes de Ebro. Com a gairebé tots els pobles, l'estació no és al centre del municipi, sinó als afores, on abans creixia un autèntic barri amb molta vida. Uns dels més importants eren els de Puebla de Hijar i el veí Samper, per on encara ara passa el tren privat d'Endesa des d'Escatrón fins a les mines d'Andorra de Terol.
"La gent prefereix el cotxe o l'autobús per anar a Saragossa --diu Carabaca--, tot i les iniciatives de l'ajuntament, que subvenciona el bitllet de tren. El que va cada dia en tren només paga 30 cèntims". Només són 20 minuts de viatge, però al matí només surt un tren, a les vuit, i el segon i últim passa a les 13.45 hores. De tornada també només n'hi ha dos: a les 12.20 i a les 20.30 hores. "Però per a l'Expo hi posaran Rodalies i suposo que tot millorarà", comenta el veí quan ja és negra nit i l'estació de Fuentes de Ebro es converteix en l'escenari d'una pel.lícula de por, sensació agreujada pel soroll dels trens de mercaderies.
"És el que més hi ha, mercaderies, i la gran majoria a la nit, procedents de Can Tunis, Morrot i el port de Tarragona. N'hi ha molts amb carbó d'Endesa", explica Nacho Arcusa, el solitari cap de l'estació de Nonasp (Terol). És de les poques on Adif encara hi té personal perquè els llargs túnels fins a Riba-roja d'Ebre (Ribera d'Ebre) impedeixen, ara per ara, posar cables de fibra òptica i automatitzar el tram, que és de via única de Saragossa a Reus i on els trens han de creuar-se a les estacions.
A la tauleta d'Arcusa hi ha un ordinador on observa i regula el pas de trens (vuit de passatgers més un centenar de mercaderies) i un llibre de Paul Auster, Leviatan, que té temps de sobres per llegir. "Sí, és molt solitari, i tranquil, que no està malament".
En un d'aquells escassos trens de passatgers hi viatgen Bonaventura Majó i Júlia Merchan, matrimoni jubilat de Marçà (Priorat), que van a veure la seva filla a Saragossa. Són gairebé tres hores en tren, si tot va bé. L'estació on han pujat es diu Marçà-Falset i té una llarga història que té a veure amb el rebesavi de Bonaventura. "Era l'amo de Mas d'en Crusat i als seus terrenys hi acabava una via morta on carregava i descarregava el material. Quan volien fer la línia de Reus a Móra i Saragossa, la gent de Falset rebutjava que les vies passessin per allà. El meu rebesavi sí que va donar permís, i per això l'estació és a Marçà".
Fa 215 anys que la família Majó viu al Mas d'en Crusat. La via de tren, encara que amb poc trànsit, es manté viva, val més això que res, i a l'estació de Marçà ara hi ha un restaurant, Les Agulles, una manera bonica de mantenir dret l'edifici. No com al tram de Reus a Roda de Barà, anul.lat des del 1992, on les males herbes i les escombraries s'han apoderat de les vies. "Més trens i menys AVE", demanen els habitants del territori. "Estem farts de veure passar l'AVE a 300 quilòmetres per hora perquè els executius es desplacin entre les grans ciutats i que nosaltres no puguem viatjar entre dues poblacions de la nostra comarca", diu la convocatòria d'una protesta recent.
Encara rai que, als nostres dies, encara sobrevisqui el pas a nivell de Roda de Barà, l'únic a Espanya, juntament amb un altre a Lleó, on un operari apuja i abaixa les barreres manualment. Però també està amenaçat. Mentre Barcelona espera amb ansietat l'arribada del tren del futur, en aquest llarg camí ferroviari fins a Madrid, per a la majoria de la gent el tren ja és només història.