Tercera part. Estada a la capital francesa.
Just després de sortir de l’hotel on hem passat “mitja” nit, agafem de nou el metro a l’estació d’Anvers. A taquilla conseguim fer entendre que volem dos Paris Visite, una targeta equivalent a la T-DIA barcelonina. Així tenim carta blanca per moure-n’s per la ciutat. Passem, no sense alguna dificultat, els torniquets d’entrada a l’estació (que tenen un sistema de torniquet + porta per evitar els 2x1, cosa que no s’aconsegueix del tot). Tot seguit, després de consultar per enèsima vegada el mapa, enfilem el passadís cap a l’andana direcció Porte Dauphine. El nostre primer objectiu és, com no, la torre Eiffel. Per a arribar-nos-hi, fem transbord a l’estació Charles de Gaulle – Étoile, i agafem la línia 6, que inicia el seu recorregut allí. La línia 6 també circula en part per superfície, i en creuar el riu Sena per un pont metàl•lic, baixem del metro a l’estació de Bir-Hakeim, a deu minuts a peu de la torre. En aquesta estació vam fer un creuament, i només d’esperar que el nostre tren marxés per fer una foto al contrari, ja ens en venia un altre per la nostra via. Les freqüències són molt altes, excepte a última hora, que son de 6 o 8 minuts.
La visita a la torre Eiffel va venir acompanyada d’una petita decepció ja que el fortíssim vent que feia va obligar a no permetre pujar a la part alta; tanmateix, les vistes des del segon pis són ja espectaculars. La tarifa a pagar depèn del pis fins al que es vol pujar (1r, 2n o “Sommet”) i hi ha descomptes per nens, entre d’altres. Hi ha un control de seguretat a l’entrada, això sí, sense tota la parafernàlia escàner-paranoica espanyola. Comento aquesta part de la visita a la torre, perquè, tot i que no té estrictament relació amb el transport, per a la pujada hom disposa d’ascensors inclinats que pugen per l’interior dels quatre pilars. Per pujar a dalt de tot cal fer canvi d’ascensor al segon pis, ja que aquest últim puja en vertical. Els ascensors inclinats tenen doble cabina esglaonada, a l’estil d’un funicular. A aquestes cabines, de mida considerable, s’hi entra a peu plà, a través d’unes portes de fulla única enormes. El control de les cabines (portes, ascensió, etc) es fa des d’elles mateixes, amb personal que parla diversos idiomes, entre ells l’espanyol. Com a quasi-enginyer (tot i que no de la branca que correspon en aquest cas) recomano a qualsevol que de petit jugués amb legos, tentes, mecanos o similars que ho visiti. Val la pena pagar els 7,70 euros pel segon pis o els 11 per pujar a dalt de tot.
Després de baixar de la Torre s’acostava l’hora de dinar europea (a partir de les 12h) així que vam decidir de buscar un restaurant on fer un mos abans de continuar. Vam triar una brasserie a mig camí entre la Torre i el pont de l’Alma, que entre d’altres coses, tenia el menú escrit en castellà, i un preu raonable. En acabar, el vent continuava fent de les seves, amb el tendal de la brasserie a punt de fer una visita no autoritzada al Sommet de la Torre Eiffel
. La propera parada era l’Arc de Triomf. Hi havia dues possibilitats per anar-hi, desfer el camí fet quan havíem anat a la Torre o bé continuar fins al pont de l’Alma i allí agafar el RER. La segona opció es va imposar
. Vam agafar el tren a l’estació Pont de l’Alma, òbviament, i vam baixar a Neuilly – Porte Maillot, per agafar la línia 1 i baixar-nos a Charles de Gaulle – Étoile. En agafar els RER cal vigilar la destinació del tren, doncs hi ha recorreguts diferents per a una mateixa línia. Una altra cosa que crida molt l’atenció del metro parisí és la quantitat infinita de passadissos que pot arribar a tenir una estació d’enllaç. En moltes d’elles els passadissos són unidireccionals, és a dir, està prohibit caminar en un sentit.
L’Arc de Triomf, a diferència de la Torre Eiffel, no disposa d’ascensors, només d’escales.
La següent parada era el museu del Louvre. El trajecte és directe des de l’Arc de Triomf, novament amb la línia 1. Tot caminant per la riba dreta del Sena s’arriba al Pont Neuf, amb la corresponent estació de métro, aquest cop de la línia 7. Aquesta línia la usem només per a una estació, fins al laberint de Chatelet, on conflueixen quatre línies de metro i tres de RER
. Les correspondències “llargues”, com la que volíem fer, es fan menys pesades amb un passadís rodant, que no aniria gens malament a Passeig de Gràcia. La següent destinació era la Gare du Nord, via línia 4.
L’estació del Nord parisina és enorme. Té tres nivells, si no vaig errat. Al superior s’hi estacionen els trens d’alta velocitat: Eurostar, Thalys i TGV. Al nivell intermig trobem la terminal Transilien. Al nivell inferior, soterrat, tenim les línies de metro i RER. Comentar-vos que en un quiosc d’aquesta estació vaig comprar-me una revista de trens força interessant, amb un article sobre les CC72000 força complet que ve acompanyat d’algunes fotos espectaculars, com ara la d’una maquinota d’aquestes (estem parlant d’unes Alsthom – sí, JaMiRo!, sí – dièsel del 1967) passant sota un pòrtic de pannells mecànics remolcant un TGV. La revista em costa 6,50 €, preu espanyol.
Vista l’estació, era hora d’anar apropant-nos a l’estació de Lyon si no volíem haver d’agafar un taxi volador. Pel camí, no obstant, vam aturar-nos a veure la catedral de Nôtre Dame, cosa que implicava desfer el camí fet per la línia 4 i baixar-nos a Cité. L’estació, soterrada, dóna servei a aquesta illa en mig del Sena, i a diferència de les que havíem vist fins ara, disposa d’ascensors – totalment automatitzats – per salvar la profunditat a què es troba. Aquesta estació és una de les que té la boca d’estil modernista.
Finalment, la nostra visita va acabar amb el trajecte Saint Michel – Gare de Lyon, utilitzant la xarxa RER (B + D). Una última impressió que vaig tenir dels RER és que, tot i la enorme capacitat que ténen les unitats de dos pisos (i no precisament curtes) s’acumula molta gent a les andanes esperant el tren. L’andana de davant nostre a Saint Michel – Nôtre Dame semblava la de Provença a primera hora. Clar que era divendres a les 6, i molta gent acaba la setmana laboral…