Posted: Wednesday 19/12/2007 9:20
http://www.elperiodico.cat/
-----------------------------------------------
Iberia, per als madrilenys
1. • La presidenta Aguirre ha ordenat a Caja Madrid, on mana, assumir el control de l'aerolínia
JOAN Tapia. Periodista.
Aquest any la societat civil catalana s'ha mobilitzat per exigir que a l'adjudicar la nova Terminal Sud es tingués en compte l'interès de Catalunya (aeroport intercontinental). I que no s'imposés el criteri d'AENA i Iberia, sospitós de voler limitar el Prat a un paper auxiliar del gran aeroport intercontinental de Madrid.
El fet que la societat civil catalana obrís els ulls en l'acte acadèmic del IESE va ser positiu. Encara que hauria estat més oportú quan es construïa la T-4 de Barajas. És clar que llavors manaven José María Aznar i Jordi Pujol. Però el IESE va llançar un missatge: la nova terminal no havia de quedar supeditada als interessos d'Iberia, una companyia llunyana. I gens amiga.
PERÒ IBERIA no era una empresa pública des de feia temps. Havia estat privatitzada i es podia comprar. Un consorci, encapçalat per British Airways i el fons TPG, volia llançar una opa. Un altre grup, format per Gala Capital i la caixa basca BBK, volia entrar en la pugna. I Air France i Lufthansa estaven a l'aguait. Però el resultat d'una opa descontrolada sobre Iberia podia ser que la T-4 quedés supeditada a British o Air France. I davant d'a-
questa possibilitat, Madrid ha reaccionat com el 2 de maig del 1808. La presidenta Esperanza Aguirre ha ordenat a Caja Madrid, on mana, adquirir el control d'Iberia. I els últims dies de novembre Caja Madrid hi va augmentar la seva participació, del 10% al 23%, amb dues operacions (compra dels paquets de BBVA i Logista) que li han costat gairebé 500 milions d'euros.
I, oficiosament, la Comunitat de Madrid s'ha justificat sobre la base que la T-4 representa el 13% del PIB regional i genera 170.000 llocs de treball, cosa que no podia quedar a l'arbriti d'anglesos o francesos. Caja Madrid ha deixat clar que mana, i British Airways s'ha retirat de seguida.
A curt termini, Esperanza Aguirre ha estat tan eficaç com un general alemany dels bons temps. I a Catalunya convé analitzar el que s'ha esdevingut, encara que ha passat gairebé desapercebut perquè estàvem ocupats a discutir la manifestació de l'1 de desembre i la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació pú- blics. La veritat és que el model Aguirre és eficaç a curt termini, però té inconvenients de fons. Aquí la Generalitat (la de Pujol i la de Montilla) no mana sobre les caixes. I és positiu. Hi ha un entorn de més de 10 caixes competitives i La Caixa és la tercera institució financera espanyola i una de les primeres europees. I immobilitzar més de 700 milions d'euros en una companyia aèria, que no acostumen a ser un bon negoci, no és gaire ortodox per a una caixa d'estalvis. Encara que el Banc d'Espanya, que tant adverteix sobre les inversions de les caixes, aquesta vegada tancarà la boca.
Tampoc és acceptable que causi un seriós perjudici a multitud d'accionistes, que esperaven una opa a un mínim de 3,6 euros per acció (havien arribat a 4 euros), i que ara veuen que l'opa s'esfuma i l'acció es desploma cap a l'entorn dels 3,1 euros.
A més a més, si Montilla hagués ordenat el mateix a Isidre Fainé, i La Caixa s'hagués quedat Iberia (difícil, perquè Caja Madrid ja estava en l'accionariat), Espanya s'hauria sublevat. Montilla hauria tornat a ser un marxista primitiu i alguna premsa alertaria els estalviadors dels perills de la gestió aventurera i polititzada de La Caixa. Recordem que quan es va anunciar l'opa de Gas Natural, la presidenta Aguirre va declarar que la companyia Endesa no havia de sortir del territori nacional.
És bo que Montilla no segueixi el model Aguirre. I que Isidre Fainé sigui més independent que Miguel Blesa. Però que el model Aguirre-Blesa no s'hagi d'imitar no implica que es miri cap a una altra banda. Un paper recent del Cercle d'Economia afirma que a l'empresariat català li falta ambició perquè li sobra bombo. Que l'empresa familiar pot ser una nosa per a operacions d'envergadura. I el dictamen s'aplica al cas d'Iberia i la Terminal Sud de l'ae- roport del Prat. El present seria diferent si en el moment de la privatització d'Iberia, fa més de 10 anys, s'hagués mobilitzat capital català.
SINTETITZEM. Primer acte: el més granat de l'empresariat es concentra en una elegant i digna assemblea patriòtica al IESE per protestar contra el tracte que l'Estat i Iberia donen a Catalunya. Segon acte: poc després, el director general de Caja Madrid, Miguel Blesa, seguint les instruccions de la presidenta de la comunitat autònoma, es cruspeix en deu dies la companyia aèria per garantir que la T-4 de Barajas no quedi supeditada a interessos estranys.
La conclusió és que la societat civil catalana és lliure de queixar- se i plorar com Boabdil la pèrdua de Granada. Però la solució no és el lament i els anuncis als diaris, sinó la defensa intel.ligent dels seus interessos i la gestió valenta de les seves empreses. I mantenir un fructífer i tens diàleg amb el poder polític. Sense por, i governi qui governi.
-----------------------------------------------
Iberia, per als madrilenys
1. • La presidenta Aguirre ha ordenat a Caja Madrid, on mana, assumir el control de l'aerolínia
JOAN Tapia. Periodista.
Aquest any la societat civil catalana s'ha mobilitzat per exigir que a l'adjudicar la nova Terminal Sud es tingués en compte l'interès de Catalunya (aeroport intercontinental). I que no s'imposés el criteri d'AENA i Iberia, sospitós de voler limitar el Prat a un paper auxiliar del gran aeroport intercontinental de Madrid.
El fet que la societat civil catalana obrís els ulls en l'acte acadèmic del IESE va ser positiu. Encara que hauria estat més oportú quan es construïa la T-4 de Barajas. És clar que llavors manaven José María Aznar i Jordi Pujol. Però el IESE va llançar un missatge: la nova terminal no havia de quedar supeditada als interessos d'Iberia, una companyia llunyana. I gens amiga.
PERÒ IBERIA no era una empresa pública des de feia temps. Havia estat privatitzada i es podia comprar. Un consorci, encapçalat per British Airways i el fons TPG, volia llançar una opa. Un altre grup, format per Gala Capital i la caixa basca BBK, volia entrar en la pugna. I Air France i Lufthansa estaven a l'aguait. Però el resultat d'una opa descontrolada sobre Iberia podia ser que la T-4 quedés supeditada a British o Air France. I davant d'a-
questa possibilitat, Madrid ha reaccionat com el 2 de maig del 1808. La presidenta Esperanza Aguirre ha ordenat a Caja Madrid, on mana, adquirir el control d'Iberia. I els últims dies de novembre Caja Madrid hi va augmentar la seva participació, del 10% al 23%, amb dues operacions (compra dels paquets de BBVA i Logista) que li han costat gairebé 500 milions d'euros.
I, oficiosament, la Comunitat de Madrid s'ha justificat sobre la base que la T-4 representa el 13% del PIB regional i genera 170.000 llocs de treball, cosa que no podia quedar a l'arbriti d'anglesos o francesos. Caja Madrid ha deixat clar que mana, i British Airways s'ha retirat de seguida.
A curt termini, Esperanza Aguirre ha estat tan eficaç com un general alemany dels bons temps. I a Catalunya convé analitzar el que s'ha esdevingut, encara que ha passat gairebé desapercebut perquè estàvem ocupats a discutir la manifestació de l'1 de desembre i la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació pú- blics. La veritat és que el model Aguirre és eficaç a curt termini, però té inconvenients de fons. Aquí la Generalitat (la de Pujol i la de Montilla) no mana sobre les caixes. I és positiu. Hi ha un entorn de més de 10 caixes competitives i La Caixa és la tercera institució financera espanyola i una de les primeres europees. I immobilitzar més de 700 milions d'euros en una companyia aèria, que no acostumen a ser un bon negoci, no és gaire ortodox per a una caixa d'estalvis. Encara que el Banc d'Espanya, que tant adverteix sobre les inversions de les caixes, aquesta vegada tancarà la boca.
Tampoc és acceptable que causi un seriós perjudici a multitud d'accionistes, que esperaven una opa a un mínim de 3,6 euros per acció (havien arribat a 4 euros), i que ara veuen que l'opa s'esfuma i l'acció es desploma cap a l'entorn dels 3,1 euros.
A més a més, si Montilla hagués ordenat el mateix a Isidre Fainé, i La Caixa s'hagués quedat Iberia (difícil, perquè Caja Madrid ja estava en l'accionariat), Espanya s'hauria sublevat. Montilla hauria tornat a ser un marxista primitiu i alguna premsa alertaria els estalviadors dels perills de la gestió aventurera i polititzada de La Caixa. Recordem que quan es va anunciar l'opa de Gas Natural, la presidenta Aguirre va declarar que la companyia Endesa no havia de sortir del territori nacional.
És bo que Montilla no segueixi el model Aguirre. I que Isidre Fainé sigui més independent que Miguel Blesa. Però que el model Aguirre-Blesa no s'hagi d'imitar no implica que es miri cap a una altra banda. Un paper recent del Cercle d'Economia afirma que a l'empresariat català li falta ambició perquè li sobra bombo. Que l'empresa familiar pot ser una nosa per a operacions d'envergadura. I el dictamen s'aplica al cas d'Iberia i la Terminal Sud de l'ae- roport del Prat. El present seria diferent si en el moment de la privatització d'Iberia, fa més de 10 anys, s'hagués mobilitzat capital català.
SINTETITZEM. Primer acte: el més granat de l'empresariat es concentra en una elegant i digna assemblea patriòtica al IESE per protestar contra el tracte que l'Estat i Iberia donen a Catalunya. Segon acte: poc després, el director general de Caja Madrid, Miguel Blesa, seguint les instruccions de la presidenta de la comunitat autònoma, es cruspeix en deu dies la companyia aèria per garantir que la T-4 de Barajas no quedi supeditada a interessos estranys.
La conclusió és que la societat civil catalana és lliure de queixar- se i plorar com Boabdil la pèrdua de Granada. Però la solució no és el lament i els anuncis als diaris, sinó la defensa intel.ligent dels seus interessos i la gestió valenta de les seves empreses. I mantenir un fructífer i tens diàleg amb el poder polític. Sense por, i governi qui governi.