http://www.elperiodico.cat/default.asp? ... io_PK=1022
'Una proposta clara per al trànsit de l’Eixample', per Joan Antoni Solans
La proposta de consulta ciutadana per projectar la reforma de la Diagonal compta amb defensors i detractors. Dos arquitectes i el president de FGC aporten el seu parer davant aquest intent de fer la política més participativa i ofereixen propostes concretes de com s’hauria de desenvolupar el projecte.
1. • Perdre un referèndum és greu, i que decaigui la ciutat, imperdonable
JOAN ANTONI Solans
arquitecte
Fins a la data, desconeixem el projecte de l’Ajuntament de Barcelona i els estudis que avalen la proposta municipal. Estudis que haurien d’optimitzar, d’una banda, els trànsits essencials per al manteniment del base econòmica de la ciutat i, de l’altra, el transport públic de superfície que asseguri la distribució dels desplaçaments dins de l’àmbit central. Els primers no poden traslladar-se al transport públic, i la impressió és que fins avui no han estat tinguts en compte per la penalització que pateix l’emplaçament de les activitats al centre. En un primer moment, la por a l’excessiva terciarització (restriccions de l’ordenança de l’Eixample). Després, exacerbada per l’especulació sense fre, el que ha donat lloc a apartaments de luxe i places turístiques que han transformat en residències els antics edificis d’oficines i de seus bancàries. I, finalment, pel cost més alt que té per a aquest trànsit brownià estacionar al centre: discriminació en preu i en extensió a través de la distinció entre places en àrees blaves i verdes resolta a favor de les blaves.
La Diagonal, per no complir el municipi de Gràcia el pla Cerdà, que s’havia d’estendre fins a la Travessera, ha passat a ser el col·lector de totes les trames de la zona que hi ha per sobre de l’Eixample. A més de servir de recol·lectora natural dels drenatges de tots els carrers de l’Eixample, és la gran diagonal geogràfica que va concebre Cerdà entre el coll de Finestrelles i les landes d’ordenació de la desembocadura del riu Besòs.
La via, a més de ser l’eix territorial de referència, fa la funció d’intercomunicació dels carrers que hi acaben morint –Via Augusta, Còrsega, Calvet, Pau Claris, etcètera– i n’assegura l’ús. L’experiència històrica de voler optimitzar els trànsits de la cruïlla del Cinc d’Ors amb un ordinador va representar la pèrdua de capacitat de totes les altres vies de l’Eixample. La Diagonal talla una gran part de les vies horitzontals, i per aquest motiu qualsevol optimització en forma d’ones verdes o de segregació de trànsit repercutirà en la capacitat de tota la ciutat.
L’Eixample, amb el 33% del seu sòl dedicat a carrers, enganya, ja que, aparentment, apareix com a molt potent des del punt de vista circulatori, especialment quan avaluem els vials que poden treballar en el conjunt de la ciutat. No obstant, en realitat, aquests són molt pocs. I és que molts, per un cantó o un altre, estan tallats per edificis o parcs, i altres xoquen contra les trames dels vells pobles del pla de Barcelona i hi acaben morint.
Per tant, l’estudi central que ha de presentar l’ajuntament no és una simulació dels futurs trànsits com a resultat de les restriccions que apunta per circular per la Diagonal, sinó que, precisament perquè el sistema urbà és fix i la seva estructura donada, cal plantejar quines vies s’especialitzen, com es disposen, així com quantes calçades s’hi donen i amb quins temps de semaforització, per aconseguir la màxima irrigació urbana i, d’aquesta manera, assegurar el manteniment de la seva vitalitat. Sabem que, per l’altíssima densitat de residents i llocs de treball en aquesta zona central, no es podrà cobrir mai tota la demanda. Però després no s’hi val a queixar-se si les activitats econòmiques busquen ubicacions més cèntriques dins del sistema metropolità i fugen de la ciutat, o els teixits entren en gangrena, com ha succeït a Ciutat Vella.
Pel que fa al transport públic, està en clar desavantatge per les pèrdues que per a l’Estat representa el contracte programa si, a més, ha de competir amb els avantatges fiscals que momentàniament li representa el transport en vehicle privat.
Dels canvis que s’han de fer no se n’hauria de parlar fins que, d’una banda, s’executi un programa de construcció d’aparcaments de transferència de la xarxa de vies bàsiques a la xarxa de transport públic que faciliti que la gent, principalment aquells que realitzen viatges que no incorporen activitat en el desplaçament, entrin confortablement al centre amb transport públic i amb tarifa també integrada en el títol de transport.
I, en segon lloc, que es faci el que s’havia d’haver fet amb l’entrada en servei de la integració tarifària: la reestructuració de les línies de bus a partir de la millora de les connexions amb les xarxes d’aportació al centre (metro, tramvia i rodalies) amb l’objectiu d’evitar el solapament de línies, a més de fer comprensible la xarxa. Un fet que, si prèviament no ha resolt l’antic problema de la titularitat de les línies– que impedia realitzar canvis en els seus traçats i optimitzar la flota, al permetre que una mateixa unitat mòbil equilibrés les càrregues que es produïen sobre la xarxa al llarg del dia o de la setmana–, el problema queda llavors pendent de solució.
Després podem parlar de quins transports fem passar per la Diagonal. No pot ser que amb les grans inversions realitzades en alta velocitat, metro i tramvia, i les grans inversions en curs, els traçats de l’autobús siguin els mateixos que els dels números homònims dels tramvies de fa 60 anys, quan, obrint la ciutat, venia darrere la immobiliària URBAS, de la mateixa companyia, apropiant-se de les plusvàlues.
Tot plegat em porta a concloure que fins que tots aquests aspectes citats no estiguin plantejats de forma clara i convincent, evitem incitar a especulacions que avortaran les solucions necessàries. Fins i tot amb grans dosis de pedagogia i mitjans, l’experiència viscuda l’any 1964 pel Govern d’Olof Palme, que pretenia convèncer els suecs de la necessitat de passar a conduir per la dreta, mostra que també així es perden els referèndums. Perdre’ls pot ser políticament greu, i que decaigui la ciutat, imperdonable, irrecuperable.