Sis pantalles per a un cine que ja no ho és
El festival de vídeo Loop recupera durant uns dies la mítica sala Avenida de la Luz
JULIO CARBO
Natàlia Farré
NATÀLIA FARRÉ
@NataliaFarreEP
DIMARTS, 23 DE MAIG DEL 2017 - 23:19 CEST
No és el que era. Encara que al final tampoc era el que va ser. Ni de lluny. Va perdre força. Ara costa orientar-s’hi. La porta d’entrada és la que va ser d’emergències. I per allà on al seu dia hi accedia el públic ara hi ha una paret. Tampoc hi ha butaques, però sí que manté el pla inclinat. La foscor, necessària en una sala que va acabar projectant pel·lícules ara dites per a adults i en el seu temps qualificades com a X, també ha desaparegut. S’hi han obert lluernes. No queda res dels quatre graons que franquejaven l’accés. I no hi ha ni pantalla ni projector. O no n’hi havia. Perquè des de divendres passat i fins dissabte que ve n’hi ha sis de cada. Era el cine Avenida de la Luz i és l’Espai de la Llum. Sala polivalent gestionada per Ferrocarrils de la Generalitat que rarament obre les portes. Aquests dies les obre. Acull una proposta d’Amanda Masha Caminals per al festival Loop. Una gran excusa per revisitar un espai fortament imbricat en l’imaginari barceloní i avui totalment perdut.
La porta d'entrada és la que
va ser d'emergències. I per
allà on al seu dia hi accedia
el públic hi ha una paret
La cita per excel·lència del videoart té aquest any el lema Winding the clock back, i aquesta idea, la de mirar cap enrere, és el que va impulsar Masha Caminals a batallar per exposar a l’antic cine. «Em va semblar que era un gran lloc per recuperar, i que fer-ho era una manera de casar amb l’argument de l’actual edició del Loop», apunta. La seva idea va fructificar. Així que Under Loop, l’exposició que comissaria, exhibeix a la sala de l’avinguda de la Llum obres de cinc artistes: Marion Balac, Azahara Cerezo, Claudia Oliveira, Andrea D. Revesz i Christina Schultz. Totes dones. No es tracta d’una discriminació positiva. Sinó del resultat d’uns números que canten per si mateixos: «Només el 20,5% dels creadors amb galeria a Barcelona es mesuren en clau femenina», afirma.
I totes amb obres amb alguna cosa en comú: el punt de partida, que és el significat de l’espai. «Un espai que ha patit moltes transformacions lligades amb la cultura del moment. He buscat obres que tracten aquestes mutacions del paisatge i les conseqüències que comporta», explica. Així, l’impacte que va suposar la construcció de Disneyland París o el que suposa per a certes localitats que jubilats de països del nord s’estableixin semipermanentment a la costa es visualitza en les actuals pantalles de l’antic cine. Alhora que es reviu un espai mític que va tenir un inici tan gran com petit va ser el seu desenllaç.
'Palacio de la Risa',
el nom oficiós, va obrir
amb un homenatge a Walt
Disney i va tancar amb
El placer entre las nalgas'
Va obrir portes l’1 de gener del 1943, al passeig subterrani que va deixar al carrer de Pelai el soterrament de les vies del tren de Sarrià, amb un programa d’homenatge a Walt Disney. Va ser la primera sala de l’imperi Balañá, llavors més dedicat al món taurí que al cinèfil. I encara que el seu nom oficial era Cine Avenida de la Luz, tenia com a sobrenom oficiós Palacio de la Risa. Durant anys va ser important i freqüentat per famílies, parelles, usuaris de tren i soldats de permís que hi passaven la tarda. Però a poc a poc va entrar en decadència, com l’avinguda que l’acollia, fins que el juny del 1984 va pujar al carro de les sales de cine porno. Va inaugurar etapa amb Historia de Joanna i va tancar definitivament amb El placer entre las nalgas, el 22 de novembre del 1992, amb un públic més interessat en les arts amatòries que en el setè art.
Patriotisme i borratxeres
La seva sort es paral·lela a la de l’avinguda de la Llum, les primeres galeries subterrànies d’Europa. I les més luxoses d’Espanya. Un espai comercial ideat per Jaume Sabaté amb diverses inauguracions. Una, el juliol del 1940, quan van començar les obres. La primera pedra la va posar el general Múgica en una intervenció que va acabar amb patriòtiques proclames. I una altra, més tard, a l’octubre, quan va ser beneïda per Joan Salvans i visitada per «l’il·lustre defensor de l’Alcázar de Toledo», segons consta a la premsa de l’època, o sigui, el general José Moscardó.
Però el que va ser catalogat al seu dia com a «atracció de forasters» va acabar com un bon lloc per acabar borratxeres, com cantava Loquillo el 1984. Va tancar definitivament el maig del 1990, però les seves característiques columnes resisteixen a la perfumeria que va ocupar l’espai.
