Pla Jaussely, inici de La Ronda del Mig
Posted: Tuesday 10/01/2012 20:01
Fil provinent de http://transport.cat/viewtopic.php?t=10 ... ead#unread
Fem una mica d'història del Pla Jaussely, inici de La Ronda del Mig
El denominat Pla Jaussely preveia grans infraestructures viàries (passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs, enllaços ferroviaris i àrees de serveis. Realitzat tan sols parcialment, ha inspirat malgrat tot l'urbanisme barceloní des de llavors.
L'Ajuntament de Barcelona va convocar el 1903 el "Concurso Internacional sobre anteproyectos de enlace de la zona de Ensanche de Barcelona y los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarriá y de Horta". El jurat comptava entre els seus membres a Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó. Entre els cinc projectes presentats, el guanyador va ser el del francès Léon Jaussely que tenia unes característiques policèntriques, mas pròpies de l'estil Haussmann, que de la linealitat de Cerdà. Era part del triomf dels detractors de l'enginyer. El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver estat ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX. El primer i el que és pot considerar que recollia la millor adaptació del projecte de Jaussely, va ser l'aprovat el 25 d'octubre de 1917, el "Pla General d'Urbanització de Barcelona".
La proposta no era un conjunt de normes fixant criteris urbanístics, sinó uns traçats viaris específics amb espais representatius, parcs i equipaments públics, així com una proposta de densitat de població diversa, qüestionant una de les propostes centrals del Pla Cerdà. Per contra, el projecte coincidia amb Cerdà en la centralitat de la plaça de les Glòries Catalanes. Els seus 29 planells manifestaven la influència de l'Ecole de les Beaux-Arts de París: eixos principals amb acabaments visuals, simetria, generació de perspectives i tot un conjunt de tècniques pròpies del monumentalisme. El pla abastava una escala metropolitana de la ciutat amb una zonificació que delimitava àrees de residència, comerç o indústria.
El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.
Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.
El Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 són propostes anàlogues amb llenguatge beaux-arts que tenen com a objectiu l'organització formal i funcional de la ciutat en el trànsit cap a la metròpoli. La retícula de la ciutat jerarquitza els seus carrers i introdueix vies diagonals que permeten el seu creixement estructurat i representatiu. L'estudi es realitza comparant els plànols originals i els dibuixos interpretatius a la mateixa escala. El referent és el model urbà de París i l'esquema de vies principals d'Hénard. París té un eix longitudinal que és avinguda principal de la ciutat i eix territorial fonamental que, reforçat amb els edificis públics més representatius, es transforma en la columna vertebral.
L'eix de simetria vertical organitza les diagonals de ronda. Tant a Barcelona com a Chicago, la posició del centre cívic a l'eix vertical complementari en lloc del principal longitudinal debilita la connexió territorial. A Barcelona hauria estat més estructurador reforçar amb equipaments l'eix longitudinal de la Gran Via i, en un esquema en què les diagonals són les protagonistes, convertir la Diagonal en emblema del Pla i de la ciutat. Michigan Ave. a Chicago s'ha convertit en l'eix estructurador que dóna continuïtat al Pla.
La lectura prèvia de la ciutat és bàsica per fer una proposta estratègica que coincideixi amb les línies de força de la ciutat.
La unitat malla de la retícula de Barcelona és igual que la retícula original de Chicago, de 133 x 133 m. o 1/12 x 1/12 milla; l'illa Cerdà té les mateixes mides que el Chicago-block. La unitat malla bàsica de Chicago és de ½ x ½ milla i determina àrees de ciutat amb illes d'igual mida limitades pels carrers de la xarxa viària principal. Aquesta dimensió correspon a 6 x 6 illes de l'àrea central quadrangular de Barcelona limitada pels carrers principals.
Quan una ciutat amb retícula fa el canvi d'escala, les vies diagonals passen a ser les vies que articulen la ciutat amb el territori i li permeten desenvolupar-se.
Les vistes a vol d'ocell i els fragments de les plantes d'estudis perspectius es situen dins la planta de Jaussely. La composició dels sis plànols del concurs de 1905 i dels múltiples plànols del projecte de 1907 i la confecció d'una vista general interpretativa visualitzen la proposta en el seu conjunt.
Jaussely estructura les trames del pla i els teixits dels turons a partir de les vies principals Diagonal i Meridiana amb direcció excepcional a 45º respecte a la malla.
Amb aquestes directrius N-S, E-O, defineix les diagonals de ronda que, juntament amb les vies perpendiculars, determinen els nous nuclis connectius. Aquests encreuaments que formen una plaça equipada són els nusos d'urbanitat de la proposta picturesca.
Quan a un d'aquests nusos se li vol donar més rellevància se li afegeixen noves vies radials que connecten directament altres punts d'interès. Els edificis monumentals presenten multiplicitat de vistes i la lateralitat d'aquestes visions produeix un efecte de fugacitat i de sorpresa.
A través de les vistes de Burnham es fa un itinerari per la ciutat a vol d'ocell. La força expansiva de la quadrícula es vol limitar a través de límits poligonals progressius a l'entorn d'un centre principal amb centres simètrics complementaris, com a manera de construir un nucli central dens i volumètricament significatiu. En el Pla de Chicago les diagonals introdueixen la connexió territorial, són línies ràpides d'expedició del centre i formen els circuits poligonals que permeten desviar els fluxos d'entrada. Es reforcen els carrers de la retícula de ½ x ½ milla i s'assegura la continuïtat lineal per donar urbanitat.
Es subratlla la ribera paisatgística, el sistema de parcs i la connectivitat dels circuits exteriors.
Documentació extreta de la Universitat Politècnica de Catalunya (Retícules i diagonals: el Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 ) i diverses entrades de La Viquipèdia.
Fem una mica d'història del Pla Jaussely, inici de La Ronda del Mig
El denominat Pla Jaussely preveia grans infraestructures viàries (passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs, enllaços ferroviaris i àrees de serveis. Realitzat tan sols parcialment, ha inspirat malgrat tot l'urbanisme barceloní des de llavors.
L'Ajuntament de Barcelona va convocar el 1903 el "Concurso Internacional sobre anteproyectos de enlace de la zona de Ensanche de Barcelona y los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarriá y de Horta". El jurat comptava entre els seus membres a Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó. Entre els cinc projectes presentats, el guanyador va ser el del francès Léon Jaussely que tenia unes característiques policèntriques, mas pròpies de l'estil Haussmann, que de la linealitat de Cerdà. Era part del triomf dels detractors de l'enginyer. El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver estat ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX. El primer i el que és pot considerar que recollia la millor adaptació del projecte de Jaussely, va ser l'aprovat el 25 d'octubre de 1917, el "Pla General d'Urbanització de Barcelona".
La proposta no era un conjunt de normes fixant criteris urbanístics, sinó uns traçats viaris específics amb espais representatius, parcs i equipaments públics, així com una proposta de densitat de població diversa, qüestionant una de les propostes centrals del Pla Cerdà. Per contra, el projecte coincidia amb Cerdà en la centralitat de la plaça de les Glòries Catalanes. Els seus 29 planells manifestaven la influència de l'Ecole de les Beaux-Arts de París: eixos principals amb acabaments visuals, simetria, generació de perspectives i tot un conjunt de tècniques pròpies del monumentalisme. El pla abastava una escala metropolitana de la ciutat amb una zonificació que delimitava àrees de residència, comerç o indústria.
El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.
Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.
El Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 són propostes anàlogues amb llenguatge beaux-arts que tenen com a objectiu l'organització formal i funcional de la ciutat en el trànsit cap a la metròpoli. La retícula de la ciutat jerarquitza els seus carrers i introdueix vies diagonals que permeten el seu creixement estructurat i representatiu. L'estudi es realitza comparant els plànols originals i els dibuixos interpretatius a la mateixa escala. El referent és el model urbà de París i l'esquema de vies principals d'Hénard. París té un eix longitudinal que és avinguda principal de la ciutat i eix territorial fonamental que, reforçat amb els edificis públics més representatius, es transforma en la columna vertebral.
L'eix de simetria vertical organitza les diagonals de ronda. Tant a Barcelona com a Chicago, la posició del centre cívic a l'eix vertical complementari en lloc del principal longitudinal debilita la connexió territorial. A Barcelona hauria estat més estructurador reforçar amb equipaments l'eix longitudinal de la Gran Via i, en un esquema en què les diagonals són les protagonistes, convertir la Diagonal en emblema del Pla i de la ciutat. Michigan Ave. a Chicago s'ha convertit en l'eix estructurador que dóna continuïtat al Pla.
La lectura prèvia de la ciutat és bàsica per fer una proposta estratègica que coincideixi amb les línies de força de la ciutat.
La unitat malla de la retícula de Barcelona és igual que la retícula original de Chicago, de 133 x 133 m. o 1/12 x 1/12 milla; l'illa Cerdà té les mateixes mides que el Chicago-block. La unitat malla bàsica de Chicago és de ½ x ½ milla i determina àrees de ciutat amb illes d'igual mida limitades pels carrers de la xarxa viària principal. Aquesta dimensió correspon a 6 x 6 illes de l'àrea central quadrangular de Barcelona limitada pels carrers principals.
Quan una ciutat amb retícula fa el canvi d'escala, les vies diagonals passen a ser les vies que articulen la ciutat amb el territori i li permeten desenvolupar-se.
Les vistes a vol d'ocell i els fragments de les plantes d'estudis perspectius es situen dins la planta de Jaussely. La composició dels sis plànols del concurs de 1905 i dels múltiples plànols del projecte de 1907 i la confecció d'una vista general interpretativa visualitzen la proposta en el seu conjunt.
Jaussely estructura les trames del pla i els teixits dels turons a partir de les vies principals Diagonal i Meridiana amb direcció excepcional a 45º respecte a la malla.
Amb aquestes directrius N-S, E-O, defineix les diagonals de ronda que, juntament amb les vies perpendiculars, determinen els nous nuclis connectius. Aquests encreuaments que formen una plaça equipada són els nusos d'urbanitat de la proposta picturesca.
Quan a un d'aquests nusos se li vol donar més rellevància se li afegeixen noves vies radials que connecten directament altres punts d'interès. Els edificis monumentals presenten multiplicitat de vistes i la lateralitat d'aquestes visions produeix un efecte de fugacitat i de sorpresa.
A través de les vistes de Burnham es fa un itinerari per la ciutat a vol d'ocell. La força expansiva de la quadrícula es vol limitar a través de límits poligonals progressius a l'entorn d'un centre principal amb centres simètrics complementaris, com a manera de construir un nucli central dens i volumètricament significatiu. En el Pla de Chicago les diagonals introdueixen la connexió territorial, són línies ràpides d'expedició del centre i formen els circuits poligonals que permeten desviar els fluxos d'entrada. Es reforcen els carrers de la retícula de ½ x ½ milla i s'assegura la continuïtat lineal per donar urbanitat.
Es subratlla la ribera paisatgística, el sistema de parcs i la connectivitat dels circuits exteriors.
Documentació extreta de la Universitat Politècnica de Catalunya (Retícules i diagonals: el Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 ) i diverses entrades de La Viquipèdia.