Democràcia i ferrocarril
Posted: Saturday 21/01/2012 11:12
Fa uns 35 anys que el ferrocarril depèn de un poder públic escollit democràticament. És hora de fer balanç.
Si comencem pel sud, veiem l'amputació soferta per la línia de Tortosa a fi de dur a terme una irrisòria operació urbanística, i tenim la progressiva transformació de la línia troncal en eix ferroviari, amb estacions tan galdoses com la de l'Aldea. Si algun dia acaben el desdoblament de Vandellós, es possible que veiem Salou, Cambrils o Hospitalet de l'Infant sense trens. L'any 1985 es va aixecar la via de la línia Sant Carles-Tortosa-Alcañiz-La Puebla de Híjar, amb els corresponents aplaudiments dels prohoms locals.
Anant per Lleida, apart de l'assassinat de la línia de la Pobla, actualment en curs, tenim l'oblit i menysteniment complet de la connexió cap a l'Aragó i la erràtica gestió de la línia Lleida-Manresa, que pot seguir en breu el camí de la de la Pobla.
La línia de Valls ha caigut en la irrellevància més total, amb uns horaris i un nombre de circulacions històricament a mínims.
La línia Reus-Roda, tancada el 1992, continua naturalment tancada, malgrat que l'estació de Camp de Tarragona hauria pogut provocar la rehabilitació.
A Girona no se'n parla ja de la seva densa i desapareguda xarxa ferroviària: Banyoles, Palamós, Palafrugell, Olot, etc., perderen el tren i no el recuperaran mai més. Queda la línia cap a la frontera.
A l'àrea de Barcelona l'obsessió ha estat els soterraments, els encaixonaments, la supressió de vies i apartadors i demés formes d'integració urbana del ferrocarril. S'ha eliminat la via directa cap a l'aeroport, la connexió Hospitalet-Bellvitge ha quedat sense cap mena de servei, s'ha liquidat el històric traçat cap al Maresme, el triangle ferroviari ha quedat reduit a un angle, res no queda de l'enllaç de Les Franqueses, s'ha escapçat el tren a Igualada, han terminat els serveis, àdhuc simbòlics, a Sallent o Súria, ni es parla de tornar a acostar el Berguedà al ferrocarril, ni de la línia de Caldes, més aviat del que es tracta es de carregar-se l'Estació de França. El que queda és un embús de proporcions colossals als túnels de Barcelona, que al meu parer no té cap de solució: ens esperen per sempre més velocitats comercials baixíssimes i parades tècniques.
I no és que no hi hagi hagut diners: s'han esmerçat tones i tones de bitllets en inversió ferroviària, fonamentalment entorn de la nova línia d'AV. Tret d'aquesta, només em ve al cap la reapertura del cremallera de Montserrat.
Pel que fa a l'AV, cap al Sud ha quedat a Sants una entrada pròpia de Monzón-Río Cinca. Cap al Nord, pel que veig, la situació no serà gaire millor, tot i que encara s'han d'enterrar milions i milions a la nova Sagrera, que cosirà Barcelona i farà que tot el món hi vulgui venir a viure per a ballar amb Carlinhos Brown.
Els poders públics s'han dedicat, mentre destroçaven la xarxa ferroviària (Soterrament total ja!) a proposar plans absurds que mai no es duran a terme, però que han permés aparicions estelars als mitjans, encesos debats, mocions de consells comarcals, i, per sobre de tot, alleugerir les economies de les consultores amigues. Si tot el que s'ha invertit en papers delirants s'hagués invertit en obra, tindríem la xarxa de Bèlgica. Vinga a parlar de l'Eix Transversal, de la línia Orbital, del funicular a Andorra, dels rodalies de Girona, però fer, no s'ha fet res. "Ho farem quan Fomento posi els diners", diuen, mentre calculen l'edificabilitat de qualque terreny guanyat al ferrocarril. De pena.
I cada cop que hi hagut un problema, cada cop que la seva delirant gestió, els seus criminals objectius, han provocat un desastre, han causat les ires dels administrats, els responsables han tret una catifeta que sempre porten a la butxaca, l'han extés per terra, orientant-la no cap a La Meca, sino cap al centre de la península, s'hi han agenollat i han musitat la seva cançoneta preferida: "la culpa és de Madrid, la culpa és de Madrid, la culpa és de Madrid...". I aquí han passat tots de rosetes, sense mai haver de retre comptes, deixant rere seu una estela de vies enfonsades, d'estacions fantasmagòriques, d'horaris ineficaços, de promeses incomplertes (totes!), de diners mal empreats, en definitiva: una xarxa tocada en els seus punts vitals bàsics, perennement retallada i continuament sotmesa a la preferència per l'automòvil.
Per a aquest hi han hagut tots els diners del món: per a foradar montanyes, superar valls, desdoblar, triplicar, quadruplicar, passar per zones protegides, envair parcs naturals, tallar serralades, aixafar ases, en definitiva el que calgués. La comparació entre un sector i l'altre és sangnant.
Al meu modest entendre, només una bona crisi del petroli pot salvar el que queda del ferrocarril a Catalunya. Si no és per un factor imponderable extern, d'aquí a 10 anys només quedaran rodalies de Barcelona i l'alta velocitat, si la podem seguir pagant.
Si comencem pel sud, veiem l'amputació soferta per la línia de Tortosa a fi de dur a terme una irrisòria operació urbanística, i tenim la progressiva transformació de la línia troncal en eix ferroviari, amb estacions tan galdoses com la de l'Aldea. Si algun dia acaben el desdoblament de Vandellós, es possible que veiem Salou, Cambrils o Hospitalet de l'Infant sense trens. L'any 1985 es va aixecar la via de la línia Sant Carles-Tortosa-Alcañiz-La Puebla de Híjar, amb els corresponents aplaudiments dels prohoms locals.
Anant per Lleida, apart de l'assassinat de la línia de la Pobla, actualment en curs, tenim l'oblit i menysteniment complet de la connexió cap a l'Aragó i la erràtica gestió de la línia Lleida-Manresa, que pot seguir en breu el camí de la de la Pobla.
La línia de Valls ha caigut en la irrellevància més total, amb uns horaris i un nombre de circulacions històricament a mínims.
La línia Reus-Roda, tancada el 1992, continua naturalment tancada, malgrat que l'estació de Camp de Tarragona hauria pogut provocar la rehabilitació.
A Girona no se'n parla ja de la seva densa i desapareguda xarxa ferroviària: Banyoles, Palamós, Palafrugell, Olot, etc., perderen el tren i no el recuperaran mai més. Queda la línia cap a la frontera.
A l'àrea de Barcelona l'obsessió ha estat els soterraments, els encaixonaments, la supressió de vies i apartadors i demés formes d'integració urbana del ferrocarril. S'ha eliminat la via directa cap a l'aeroport, la connexió Hospitalet-Bellvitge ha quedat sense cap mena de servei, s'ha liquidat el històric traçat cap al Maresme, el triangle ferroviari ha quedat reduit a un angle, res no queda de l'enllaç de Les Franqueses, s'ha escapçat el tren a Igualada, han terminat els serveis, àdhuc simbòlics, a Sallent o Súria, ni es parla de tornar a acostar el Berguedà al ferrocarril, ni de la línia de Caldes, més aviat del que es tracta es de carregar-se l'Estació de França. El que queda és un embús de proporcions colossals als túnels de Barcelona, que al meu parer no té cap de solució: ens esperen per sempre més velocitats comercials baixíssimes i parades tècniques.
I no és que no hi hagi hagut diners: s'han esmerçat tones i tones de bitllets en inversió ferroviària, fonamentalment entorn de la nova línia d'AV. Tret d'aquesta, només em ve al cap la reapertura del cremallera de Montserrat.
Pel que fa a l'AV, cap al Sud ha quedat a Sants una entrada pròpia de Monzón-Río Cinca. Cap al Nord, pel que veig, la situació no serà gaire millor, tot i que encara s'han d'enterrar milions i milions a la nova Sagrera, que cosirà Barcelona i farà que tot el món hi vulgui venir a viure per a ballar amb Carlinhos Brown.
Els poders públics s'han dedicat, mentre destroçaven la xarxa ferroviària (Soterrament total ja!) a proposar plans absurds que mai no es duran a terme, però que han permés aparicions estelars als mitjans, encesos debats, mocions de consells comarcals, i, per sobre de tot, alleugerir les economies de les consultores amigues. Si tot el que s'ha invertit en papers delirants s'hagués invertit en obra, tindríem la xarxa de Bèlgica. Vinga a parlar de l'Eix Transversal, de la línia Orbital, del funicular a Andorra, dels rodalies de Girona, però fer, no s'ha fet res. "Ho farem quan Fomento posi els diners", diuen, mentre calculen l'edificabilitat de qualque terreny guanyat al ferrocarril. De pena.
I cada cop que hi hagut un problema, cada cop que la seva delirant gestió, els seus criminals objectius, han provocat un desastre, han causat les ires dels administrats, els responsables han tret una catifeta que sempre porten a la butxaca, l'han extés per terra, orientant-la no cap a La Meca, sino cap al centre de la península, s'hi han agenollat i han musitat la seva cançoneta preferida: "la culpa és de Madrid, la culpa és de Madrid, la culpa és de Madrid...". I aquí han passat tots de rosetes, sense mai haver de retre comptes, deixant rere seu una estela de vies enfonsades, d'estacions fantasmagòriques, d'horaris ineficaços, de promeses incomplertes (totes!), de diners mal empreats, en definitiva: una xarxa tocada en els seus punts vitals bàsics, perennement retallada i continuament sotmesa a la preferència per l'automòvil.
Per a aquest hi han hagut tots els diners del món: per a foradar montanyes, superar valls, desdoblar, triplicar, quadruplicar, passar per zones protegides, envair parcs naturals, tallar serralades, aixafar ases, en definitiva el que calgués. La comparació entre un sector i l'altre és sangnant.
Al meu modest entendre, només una bona crisi del petroli pot salvar el que queda del ferrocarril a Catalunya. Si no és per un factor imponderable extern, d'aquí a 10 anys només quedaran rodalies de Barcelona i l'alta velocitat, si la podem seguir pagant.