El passatge de les casetes dels tramviaires
Posted: Friday 17/04/2015 16:51
A la web de l'enllaç podeu veure un vídeo també:
http://eldigital.bcn.cat/el-passatge-de ... 77636.html
El passatge de les casetes dels tramviaires
El passatge de l’Arquitecte Millàs, situat al barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, és peculiar per dos motius. En primer lloc, perquè el terreny pertany als seus veïns i, per tant, ells mateixos en tenen cura. I en segon lloc, perquè conserva 18 de les cases que la Cooperativa d’Empleats dels Tramvies de Barcelona hi va construir l’any 1925. El passatge era el carrer central d’un conjunt en forma d’illa amb 32 cases de planta baixa i 4 de dues plantes, aquestes darreres a les cantonades exteriors de l’illa, als actuals carrers d’Escòcia i de la Jota.
La promoció es va engegar, com moltes altres illes cooperatives d’aquest estil, arran de la Llei de cases barates del 1911. Molts gremis i sindicats professionals van promocionar habitatges per resoldre un dels principals problemes socials de l’època: l’accés a habitatges de preus assequibles. La zona de l’actual Vilapicina i la Torre Llobeta eren aleshores camps de cultiu de la masia de Can Garrigó, i en aquest context la Cooperativa d’Empleats dels Tramvies de Barcelona va decidir engegar una promoció de cases per als treballadors, molts d’ells procedents d’Andalusia i altres parts de l’Estat espanyol.
Les cases van ser dissenyades per l’arquitecte que dóna nom al passatge: Antoni Millàs i Figuerola (l’Hospitalet de Llobregat, 1862 – Barcelona, 1939), autor recurrent dels projectes arquitectònics dels tramviaires, com ara l’antic edifici de la Companyia de Tramvies o les antigues cotxeres de Sants, entre altres.
Els habitatges es van sortejar entre els socis de la cooperativa, i els afortunats van formar una gran família, un petit poble que celebrava les festes, les bodes i les comunions al carrer. Els veïns més veterans encara recorden que eren molt lluny del centre de la ciutat i que s’alimentaven amb les verdures, els llegums i la llet, entre altres coses, de les masies de la zona, especialment de Can Garrigó, situada a pocs metres del passatge.
Als anys seixanta una reforma urbanística va amenaçar la zona, però els veïns es van mobilitzar per preservar casa seva i el passatge durant els anys vuitanta, i finalment l’indret va ser declarat Patrimoni Cultural de la Ciutat. El passatge —un paradís tranquil entre els carrers d’Escòcia, de la Jota, Santapau i Malgrat— conserva pràcticament totes les cases del conjunt original, excepte un parell, que s’han remodelat o fins i tot enderrocat. Més mala sort han tingut les cases de l’exterior de l’illa, de les quals pràcticament no en queda cap, excepte les cantoneres de dues plantes, que donen als carrers d’Escòcia i de la Jota.
http://eldigital.bcn.cat/el-passatge-de ... 77636.html
El passatge de les casetes dels tramviaires
El passatge de l’Arquitecte Millàs, situat al barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, és peculiar per dos motius. En primer lloc, perquè el terreny pertany als seus veïns i, per tant, ells mateixos en tenen cura. I en segon lloc, perquè conserva 18 de les cases que la Cooperativa d’Empleats dels Tramvies de Barcelona hi va construir l’any 1925. El passatge era el carrer central d’un conjunt en forma d’illa amb 32 cases de planta baixa i 4 de dues plantes, aquestes darreres a les cantonades exteriors de l’illa, als actuals carrers d’Escòcia i de la Jota.
La promoció es va engegar, com moltes altres illes cooperatives d’aquest estil, arran de la Llei de cases barates del 1911. Molts gremis i sindicats professionals van promocionar habitatges per resoldre un dels principals problemes socials de l’època: l’accés a habitatges de preus assequibles. La zona de l’actual Vilapicina i la Torre Llobeta eren aleshores camps de cultiu de la masia de Can Garrigó, i en aquest context la Cooperativa d’Empleats dels Tramvies de Barcelona va decidir engegar una promoció de cases per als treballadors, molts d’ells procedents d’Andalusia i altres parts de l’Estat espanyol.
Les cases van ser dissenyades per l’arquitecte que dóna nom al passatge: Antoni Millàs i Figuerola (l’Hospitalet de Llobregat, 1862 – Barcelona, 1939), autor recurrent dels projectes arquitectònics dels tramviaires, com ara l’antic edifici de la Companyia de Tramvies o les antigues cotxeres de Sants, entre altres.
Els habitatges es van sortejar entre els socis de la cooperativa, i els afortunats van formar una gran família, un petit poble que celebrava les festes, les bodes i les comunions al carrer. Els veïns més veterans encara recorden que eren molt lluny del centre de la ciutat i que s’alimentaven amb les verdures, els llegums i la llet, entre altres coses, de les masies de la zona, especialment de Can Garrigó, situada a pocs metres del passatge.
Als anys seixanta una reforma urbanística va amenaçar la zona, però els veïns es van mobilitzar per preservar casa seva i el passatge durant els anys vuitanta, i finalment l’indret va ser declarat Patrimoni Cultural de la Ciutat. El passatge —un paradís tranquil entre els carrers d’Escòcia, de la Jota, Santapau i Malgrat— conserva pràcticament totes les cases del conjunt original, excepte un parell, que s’han remodelat o fins i tot enderrocat. Més mala sort han tingut les cases de l’exterior de l’illa, de les quals pràcticament no en queda cap, excepte les cantoneres de dues plantes, que donen als carrers d’Escòcia i de la Jota.