Transport.cat

Obro fil per parlar de la Mercè Sala, antiga presidenta de TMB als 80, i més tard de Renfe. Em volia centrar en aquesta darrera etapa, parlant de que quan ella hi era, els trens eren puntuals, fins al punt que recordo, la gent ho trobava estrany i deien que no semblava la Renfe. Per què creieu vosaltres que va passar? Coincidència amb un pla de millora de la xarxa planejat anteriorment? Va ser ella la gran responsable? Els qui ho vau viure, com ho recordeu?

Doncs no estimaria molt els trens quan va abandonar línies tancades al trànsit però en un estat acceptable, com la Via de la Plata.

Amb Mercè Sala, RENFE s'organitzà. Les Unitats de Negoci (Transport Combinat, Rodalies, Regionals, Llarg Recorregut...) prengueren forma sent ella la gestora.

Intueixo que devia ser una persona molt ordenada, amb les idees molt clares i que sabia gestionar una empresa complexa com aquesta amb mà de ferro... de vegades en excés. Fou lamentable l'assumpte de les unitats 446 sense lavabo i la seva reacció davant les queixes rebudes per aquesta polèmica mesura. Sempre m'ha resultat graciós que, després de tot aquell guirigall, fos nomenada consellera-delegada... de TEMOINSA! Empresa d'interiorismes de material rodant ferroviari, ja desapareguda, amb planta a Granollers.

No obstant, tots els meus respectes per la seva gestió a RENFE, que tingué molt de positiu.

y en el metro fue la responsable de la fragmentacion de los sindicatos, en un intento de debilitar a los tres grandes que ahora se padece. Eso si, tanto en metro como en renfe tuvo una gestion ejemplar que amas quisieran tener ahora. era muy dura y sabia lo que queria y como conseguirlo.

Fa cosa de deu anys, vaig tenir ocasió de poder-la tractar, i fins i tot vaig estar a punt d'escriure un cas d'estudi sobre aquella època, ja que fins i tot em va facilitar alguns contactes. Malauradament, no vaig poder fer-ho, cosa que ara sento profundament. En aquells moments la xarxa de rodalies de Barcelona ja començava a fer figa, i les comparacions amb la seva època eren inevitables.

La seva tesi era que va trobar-se amb una conjuntura molt propicia, especialment perquè hi havia un equip directiu amb una nova mentalitat. Durant molts anys el tema dels trens havia estat un territori d'enginyers de camins, els quals es preocupaven més de fer proeses tècniques (màquines, catenàries...), que no pas del servei. Fins i tot comentava que donava la sensació algunes vegades que els passatgers(o clients) feien nosa. Amb l'entrada de persones amb formació econòmica la cosa va canviar, i les prioritats van anar enfocades sobretot a donar un bon servei allà on es necessitava, i per això es van potenciar molt els serveis de rodalia o serveis regionals de gran capacitat (la xarxa Catalunya Exprés). Per contra, la política fou anar reduint presència, o com a molt mantenir-se, en relacions de llarga distància o en trens regionals. També és veritat que aquesta presidència va coincidir en un moment en què sí o sí s'havia de deixar de subsidiar una part de serveis ferroviaris que no eren d'interès general (línies de llarga distància o de mercaderies).

La realitat coincideix amb el relat, tot i que jo situaria el principi del canvi de xip de la Renfe uns anys abans, amb el president anterior (crec que fou García Valverde). Tot i això, la consolidació definitiva del nou model fou durant la seva presidència. I potser per aquest motiu s'expliquen coses com els canvis de criteri a l'hora d'adquirir o reformar material (especialment el convencional, on en pocs anys va haver-hi un brutal excés de material pràcticament nou de trinca).