Fa un parell de setmanes vaig haver d’anar a Lleida. Explicaré el viatge. Vaig sortir de Barcelona a les cinc de la tarda en el “ligero” de Lleida. Això de “ligero”, com bé sabrà el lector, no té res a veure amb la velocitat: igual se’l podria anomenar còmode, per reducció a l’absurd. Vull dir que aquest “ligero”, a la pujada de Sant Guim, ja de nit, arriba a caminar a menys de tres quilòmetres per hora amb totes les llums apagades. Aquell dia va trigar, i encara va ser una sort, només sis hores i mitja per arribar a Lleida. Sis hores i mitja per fer 150 quilòmetres fan de Lleida una ciutat tan remota com Samarcanda o Djibuti. Els vagons també tenen un aire africà: estan desballestats i plens de pols, els vàters inservibles, les portes no tanquen, les finestres tampoc, l’amuntegament de la gent exhala un aire de corral irrespirable. La separació de segones i terceres no existeix, i la diferència només la notes quan pagues a taquilla. Aquest règim tan democràtic i cristià s’agreuja pel poc costum que té la gent de dutxar-se, cosa que deixa els drets de l’home bastant fomuts.
I bé: fet un moc, vaig arribar a Lleida a mitja nit.
Però la tornada va ser molt pitjor. Escarmentat del “ligero” vaig agafar el tren que transborda a Picamoixons. Mai ho hagués fet. Fins a Picamoixons, mira: la conversa amb dos bons amics em va distreure. Però abans d’arribar a l’estació, vam organitzar un pla per poder seure en el següent tren. El pla consistia, reconeguda la meva poca traça per les coses pràctiques de la vida, en què jo vigilaria les maletes i em dirigiria a pas tranquil i graciós cap al tren. Ells, d’una correguda, m’agafarien lloc pels tres. El pla va ser aprovat i els meus amics es van llançar a la cursa. Al mateix temps es va desencadenar un allau humà que semblava que el món s’ensorrava. Des del vagó, jo mirava l’espectacle i pensava: “Atropelleu-vos animals, que altre cosa no sembleu”.
Convençut que sóc molt llest, baixo amb les dues maletes que, pesaven un horror, i seguexo la multitud. Balancenjant-me ara a la dreta ara a l’esquerra, com un vaixell en temporal, començo a caminar. El tren estava en una via morta i vaig arribar amb les mans espellifades i treient el fetge per la boca. La multitud havia ocupat el tren i no es veia res: era impossible trobar els meus amics. Arrenca el tren i m’entra el pànic de perdre’l, mentre dubto si deixo les maletes o em resigno a quedar a l’andana. Per sort, el tren només es posava en línia. Pacto amb una velleta, que arrossegava un sac de patates monstruós, que m’enfilaré a la plataforma i, entre tots dos, pujarem des d’allà els embalums al tren. Prenc lloc a la plataforma, entre braços i cames que em colpegen i tracto d’estirar el sac de la velleta cap amunt. El seu pes descomunal m’arrossega cap avall i si no és per un home de patilles i braços forcuts m’obro el cap darrera del sac de patates, aixafant, de passada, la pobre velleta. Finalment, amb l’ajuda de l’home pugem el sac, les maletes i la vella i quedo jo amb els braços desencaixats per un mes.
El viatge, em nego a relatar-lo en tots els punts. Els embalums i la gent impedeixen cap moviment. Ningú no pot sortir sinó és per les finestretes. El fred ens cala els ossos, el fum ens taca la carn i roba. No es pot tocar res que no estigui cobert d’una capa de pols espessa i negra. El tren camina fatigosament. A Sant Vicens de Calders la màquina es declara morta i cal substituir-la, operació que dura una mitja hora. Entre el fred que entra de fora, i la calor i les bafarades humanes de dins, els passatgers es neguitegen i es regiren com lleons. Després de vuit hores i mitja de viatge, s’arriba a terme. O sigui: Vuit hores i mitja per anar de Lleida a Barcelona amb les plataformes plenes de gent en ple mes de desembre. Què ha de pensar el viatge, de la Renfe?
Viatge a Lleida (Néstor Luján, Destino, 10.1.1948)
Traducció i adaptació, Enric Vila
http://www.elsingulardigital.cat/cat/vi ... ?IDN=10246
Viatge a Lleida
- genissimon
- N10
- Posts: 3183
- Joined: Wednesday 05/04/2006 12:43
- Location: La Selva marítima i el Berguedà prepirinenc
El platillo volante o el caspolino?. El primer: 8 hores per anar de Barcelona a Lleida per Manresa (a vapor), total 160 Km. El segon, Barcelona-Casp, amb una velocitat equivalent.
aquí en parlava.
A l'article es parla del ligero que, pel que diu, era més ràpid que el rápido que era el tipus oficial del platillo volante.
Salut !!
aquí en parlava.
A l'article es parla del ligero que, pel que diu, era més ràpid que el rápido que era el tipus oficial del platillo volante.
Salut !!