«El tren de la mort» passa a tocar de les cases
El trasllat dels residus radioactius en tren des de la central de Vandellòs fins a l'Estat francès va provocar el rebuig dels ciutadans
24/02/09 02:00 - JORDI CAMPS
El tren nuclear, travessant la ciutat de Girona. Foto: EL PUNT.
El divendres 6 d'abril del 1979 la portada del Punt Diari anunciava que la nit del dimecres anterior s'havia detectat a Figueres el pas d'un tren especial que traslladava cap a l'Estat francès els residus radioactius de la central nuclear de Vandellòs. El titular era: «El tren radioactiu de Vandellòs a França, un risc incalculable». En les setmanes següents el tren seria batejat com el tren de la mort.
El tren radioactiu feia temps, des del 1974, que travessava tot Catalunya amb els residus de Vandellòs. El novembre del 1977 fins i tot hi va haver un incident que el va obligar a fer marxa enrere amb part de la càrrega. Que el tren passés al primer informatiu en va tenir molta culpa l'accident de la central nuclear de Harrisburg, als Estats Units, que va passar el 28 de març. L'incident de Harrisburg, en el qual el reactor TMI-2 va tenir una fusió parcial del nucli, va ser considerat l'accident nuclear civil més greu fins que va passar el de Txernòbil, a Ucraïna, el 26 d'abril del 1986. El març del 1979, unes 25.000 persones residien en un radi de vuit quilòmetres de la central de Harrisburg.
El tren radioactiu feia un viatge cada 3 o 4 mesos. Normalment transportava tres o quatre contenidors que podien arribar a portar 28 tones de material radioactiu. Anava vigilat per cinc agents de la Guàrdia Civil i en el comboi també hi anava un tècnic de la central i un de Renfe. El tren podia anar a una velocitat màxima de 60 quilòmetres per hora i havia de tenir especial cura amb les frenades brusques i els moviments violents, ja que la càrrega era molt sensible. Els residus –materials de fissió– que transportaven els contenidors havien estat emmagatzemats durant un any, submergits en una piscina perquè es refrigeressin, i després es duien a una central de tractament, que el 1979 no existia a l'Estat espanyol. Per això s'enviaven a la central de La Hague, a la Bretanya.
El maig del 1979 es va constituir a Figueres la Coordinadora Antinuclear Empordanesa, que es va integrar en la campanya contra l'energia nuclear que hi havia al país però que va voler fer una especial incidència en el transport de material radioactiu per la comarca. Entre els actes que es van fer hi va haver un debat sobre el pas del tren radioactiu, que va tenir lloc al Patronat de Figueres i al qual, tot i ser convidats, no van assistir els representants dels organismes oficials i dels ajuntaments. Tan sols hi van ser alguns regidors a títol personal. Va ser un debat tens, que va posar de manifest les diferències entre ecologistes i polítics i que va provocar que la gent, cansada de picabaralles que no portaven enlloc, acabés cridant: «Que parlin del tren.»
Passat l'estiu, i amb el tren de la mort travessant periòdicament el país, els diputats socialistes gironins Ernest Lluch i Lluís Maria de Puig van plantejar al govern de l'Estat espanyol –llavors de la UCD– una sèrie de preguntes, com ara la possibilitat que el transport es fes per mar. El govern va respondre que el tren complia totes les normes internacionals i que era intocable. Els diputats no van estar d'acord amb la resposta i van recomanar exercir pressió sobre l'empresa de la central perquè estudiés un mitjà de transport alternatiu. No hi va haver res a fer. El tren radioactiu –de la mort– va seguir travessant el país fins l'any 1994.
Moratòria i debat
La central de Vandellòs-1, situada a l'Hospitalet de l'Infant, inaugurada el 1972 i clausurada el 1989, va ser la principal subministradora de material al tren radioactiu. El 1982 es va inaugurar Ascó-1; el 1985, Ascó-2, i el 1987, Vandellòs-2. Aquestes han estat les quatre centrals nuclears catalanes, totes a les comarques tarragonines. La primera central de l'Estat espanyol va ser la José Cabrera, a Almonacid de Zorita (Guadalajara), que es va inaugurar el 1968 i es va aturar definitivament el 2006. L'arribada del PSOE al govern espanyol el 1982 va aturar els ambiciosos programes d'energia nuclear que hi havia en marxa. El 1983, el govern socialista va promulgar una moratòria nuclear que faria que el 1991 primer es paralitzessin i posteriorment se suspenguessin les obres a cinc centrals nuclears projectades. Per tal de compensar les companyies elèctriques per les inversions fetes que no es podrien recuperar, el govern espanyol va aprovar el 1997 –amb el Partit Popular al govern– una disposició que permetia a les companyies afegir un percentatge a la factura per anar recuperant les inversions –disposició que serà vigent fins al 2020–. L'any 2005, novament amb el PSOE a La Moncloa i davant la gran puja del preu dels combustibles fòssils que calia importar, es va reobrir el debat sobre la necessitat de l'energia nuclear. En el debat de política general de l'any 2006, el govern espanyol va confirmar la seva decisió d'abandonar l'energia nuclear i impulsar les energies alternatives i renovables.
