El rogermelcior ja ha visitat La Salut, aquí teniu la seva crónica. Una visita una mica accidentada
:
http://www.rogermelcior.cat/
Barris del país
Imatge de l'anada de la Salut sentit Bon Pastor
Avui he anat a visitar l’estació de la Salut de la línia 10 del Metro. Podria fer un post parlant del que suposarà per la ciutat i l’àrea metropolitana l’obertura la propera primavera del ramal de la L10 entre Bon Pastor i Gorg. Les circumstàncies de la visita guiada però m’obliguen a canviar la temàtica del post.
El barri badaloní de la Salut (on està ubicada l’estació que he visitat) segons dades de població del 2003 compta amb 17.421 habitants, fet que suposa 488 habitants per hectàrea, un dels barris més densos del país. Amb altres barris de Badalona (vessant sud-est) i Santa Coloma de Gramenet que conformen la Serra d’en Mena. A partir dels anys 50 aquests barris creixen amb immigració espanyola, carrers amb més d’un 20% de pendent, un urbanisme basat en l’autoconstrucció i l’alta densificació sense ordre ni planificació, cap previsió de serveis… Amb l’arribada de la democràcia es volien resoldre dèficits d’aquests barris. Al llarg d’aquests anys hem vist millores en els equipaments, en els serveis a les persones, en la proximitat de l’administració…
Aquesta primavera arribarà la L10 i serà sens dubte la culminació d’un gran procés d’integració del barri en la trama urbana metropolitana. No obstant la integració i la cohesió social estarà lluny d’haver-se aconseguit.
Arribo a l’estació de la Salut disposat a conèixer-la i fer una visita guiada a les instal·lacions. Comencem bé, a l’entrada pregunten als visitants en quina llengua desitgen els tríptics d’informació. Un 90% els demanen en espanyol, fet que suposa que només quatre persones demanem el prospecte en la llengua pròpia del país. La mitjana d’edat de la visita: 60 anys, justament un segment de la població no integrada (o que no s’ha volgut integrar).
Exigeixen que es faci la visita en espanyol perquè, segons ells “no entienden el catalán”. La guia ens pregunta si tothom hi està d’acord i jo dic que no. Ja venen les males cares. Em torno a sentir com en la universitat on la fixació de la llengua sempre s’acaba negociant, es converteix en mera subhasta de peix, a veure qui puja més!
Doncs bé rebo insults. Em recorden que estem a Espanya. Fins i tot l’agent de seguretat m’increpa acusant-me de buscar problemes. Jo els responc que tenen la obligació, el deure de conèixer català (igual que jo tinc el deure a saber espanyol). Veient el target (votants del PSOE i la Constitució del 1978) els recordo que l’article 6 de l’Estatut reconeix el deure a saber català i aquest bé derivat, en part, del seu vot. Comencen amb la demagògia “¿Estamos en España o es una dicatudura?”, “¿No ves que esta gente no sabe leer ni escribir en castellano y no entienden el catalán?”. Ara resulta que hi ha correlació entre entendre una llengua i saber escriure una altra llengua… Típica demagògia espanyola. Per sort, surt una dona Equatoriana que defensa que la visita es faci en català i ho defensa dient en un català perfecte que porta set anys al país. Arguments de la caverna “¡Nosotros vinimos a trabajar y no a aprender idiomas en esta región!”. En fi, la noia que fa la visita vistes les discrepàncies decideix fer la vista en català, emplaçant als que, suposadament, no entenien al català a preguntar qualsevol qüestió que no entenguessin i assegurant que els respondria en espanyol.
La visita transcorre amb normalitat (i també normalitat lingüística). Ningú aixeca la mà per demanar cap aclariment. Els vídeos són en català, els entenen i, fins i tot, riuen.
Per tant són moltes les excuses que busquen els espanyols per continuar sent monolingües a nivell individual malgrat que després s’omplin la boca en el seu respectiu pueblo que viuen en una “región bilingüe”. Aquesta gent d’aquesta part de Badalona ho ha tingut molt fàcil sempre. Qualsevol polític que els ha visitat (especialment del PSOE, però n’estic segur que també de CiU, ERC i ICV-EUiA) ha canviat de llengua per guanyar quatre vots.
I quan no se surten amb la seva, com en aquest cas, diuen que “estamos en España”. Potser aquest és el problema. Les línies 9 i 10 en el seu conjunt ascendeixen a un pressupost de 6,500 milions d’euros. La Generalitat busca finançament privat per cobrir l’obra que, en realitat, no és gaire costosa. De fet, només una tercera part del dèficit fiscal d’Espanya envers Catalunya. Espanya és el problema.