42 MORTS I RES
Posted: Thursday 06/07/2006 19:23
ESTRANYA calma nacional després de la catàstrofe del metro valencià. Res a veure amb l'agitació peninsular amb què es va afrontar el túnel del Carmel. A Catalunya no se li perdonen ni les desgràcies.
Joan Barril
Sens dubte no és el moment. El dol pels morts de València perdura. I a més hi ha la visita del Papa, que, amb el que ha costat, no es tracta d'aigualir-li la festa. Però quan Ratzinger hagi tornat al Vaticà serà el moment de començar a preguntar-se de veritat pels verdaders motius de l'accident. Perquè carregar-li els morts al conductor mort no és propi d'una Administració responsable. Un metro no és un autobús. Una instal.lació popular com és el ferrocarril metropolità ha de comptar amb tots els sistemes de seguretat i de prevenció que existeixen. I en el cas de la línia 1 de València, que ja va ser l'escenari d'un accident amb ferits el setembre passat, és evident que s'ha negligit amb contumàcia i, el que és encara pitjor, amb una frivolitat a càrrec del conseller d'Infraestructures impròpia d'una tragèdia d'aquestes característiques.
L'accident del metro de València no és una catàstrofe natural. Es tracta d'una acumulació d'omissions que no poden ser imputables a un conductor amb 14 dies de formació. Es tracta també d'un servei públic gestionat per l'Administració pública. De moment només els sindicats, en una defensa pòstuma del seu company mort, han aixecat una mica la veu. Però seria significatiu que les autoritats valencianes sobrevolessin sobre aquest accident i el seu paper fos recordat per les cares lògicament compungides de l'alcaldessa i del president. Seria significatiu de les dues vares de mesurar que s'apliquen a Espanya per treure partit de la desgràcia aliena. A qualsevol govern se li pot partir un Prestige. Però els governs es valoren en funció de la gestió de la indignació o de la preocupació popular.
I aquí hi ha dues actituds definides.
La primera: jo no he estat, això li passa a qualsevol, la culpa és dels altres, no n'hi ha per tant i si vostè protesta ja ens veurem al jutjat.
La segona: investigarem el que ha passat, pal.liarem els danys, indemnitzarem els afectats i els responsables deixaran voluntàriament de ser-ho.
No obstant, en el cas del metro de València, sorprèn la relativa tranquil.litat amb què el Govern autonòmic està responent. No cal anar gaire lluny per recordar l'agressivitat amb què es va abusar de l'enfonsament del Carmel. No vam saber del cert on va començar el problema, però sabem en quines condicions es van aplicar les solucions.
Per sort, no hi va haver morts. Es va ampliar generosament el perímetre dels afectats i es va aprofitar el desastre per rehabilitar un barri que havia nascut malament. I, no obstant, encara avui, en cercles polítics i periodístics per als quals tot s'hi val, encara s'intenta desprestigiar el tripartit amb la cosa del Carmel. S'haurà de veure si a la Generalitat valenciana es produeixen dimissions, si hi ha algun culpable per omissió una mica més important que el conductor mort i si s'aconsegueix donar tranquil.litat i satisfacció als viatgers que ja no baixen al metro amb la mateixa tranquil.litat d'abans.
Els governs han de saber que la vida del ciutadà és la matèria primera amb la qual han de governar. Avui el metro de València circula més lent.
Ara toca que l'autocrítica política sigui ràpida.
Noticia publicada a la pàgina 88 de l'edició de 6/7/2006 de El Periódico
Joan Barril
Sens dubte no és el moment. El dol pels morts de València perdura. I a més hi ha la visita del Papa, que, amb el que ha costat, no es tracta d'aigualir-li la festa. Però quan Ratzinger hagi tornat al Vaticà serà el moment de començar a preguntar-se de veritat pels verdaders motius de l'accident. Perquè carregar-li els morts al conductor mort no és propi d'una Administració responsable. Un metro no és un autobús. Una instal.lació popular com és el ferrocarril metropolità ha de comptar amb tots els sistemes de seguretat i de prevenció que existeixen. I en el cas de la línia 1 de València, que ja va ser l'escenari d'un accident amb ferits el setembre passat, és evident que s'ha negligit amb contumàcia i, el que és encara pitjor, amb una frivolitat a càrrec del conseller d'Infraestructures impròpia d'una tragèdia d'aquestes característiques.
L'accident del metro de València no és una catàstrofe natural. Es tracta d'una acumulació d'omissions que no poden ser imputables a un conductor amb 14 dies de formació. Es tracta també d'un servei públic gestionat per l'Administració pública. De moment només els sindicats, en una defensa pòstuma del seu company mort, han aixecat una mica la veu. Però seria significatiu que les autoritats valencianes sobrevolessin sobre aquest accident i el seu paper fos recordat per les cares lògicament compungides de l'alcaldessa i del president. Seria significatiu de les dues vares de mesurar que s'apliquen a Espanya per treure partit de la desgràcia aliena. A qualsevol govern se li pot partir un Prestige. Però els governs es valoren en funció de la gestió de la indignació o de la preocupació popular.
I aquí hi ha dues actituds definides.
La primera: jo no he estat, això li passa a qualsevol, la culpa és dels altres, no n'hi ha per tant i si vostè protesta ja ens veurem al jutjat.
La segona: investigarem el que ha passat, pal.liarem els danys, indemnitzarem els afectats i els responsables deixaran voluntàriament de ser-ho.
No obstant, en el cas del metro de València, sorprèn la relativa tranquil.litat amb què el Govern autonòmic està responent. No cal anar gaire lluny per recordar l'agressivitat amb què es va abusar de l'enfonsament del Carmel. No vam saber del cert on va començar el problema, però sabem en quines condicions es van aplicar les solucions.
Per sort, no hi va haver morts. Es va ampliar generosament el perímetre dels afectats i es va aprofitar el desastre per rehabilitar un barri que havia nascut malament. I, no obstant, encara avui, en cercles polítics i periodístics per als quals tot s'hi val, encara s'intenta desprestigiar el tripartit amb la cosa del Carmel. S'haurà de veure si a la Generalitat valenciana es produeixen dimissions, si hi ha algun culpable per omissió una mica més important que el conductor mort i si s'aconsegueix donar tranquil.litat i satisfacció als viatgers que ja no baixen al metro amb la mateixa tranquil.litat d'abans.
Els governs han de saber que la vida del ciutadà és la matèria primera amb la qual han de governar. Avui el metro de València circula més lent.
Ara toca que l'autocrítica política sigui ràpida.
Noticia publicada a la pàgina 88 de l'edició de 6/7/2006 de El Periódico